El pont nou de Manresa

El "Pont Nou", un pont per la Seu de Manresa.

(si no s’indica la font, totes les fotografies i plànols son de Jaume Espinalt)

El present treball inicia una sèrie de lliuraments que denomino "Arquitectura Comparada" en aquest cas te per objecte posar en relació l’obra civil i religiosa d’en Berenguer de Montagut. En altres lliuraments es compararan dues esglésies o catedrals que tampoc aparentment tenen res en comú, es podran veure trucs arquitectònics, com i perquè ho feien, etc.

Disposant a Manresa de dues obres perfectament identificades com son el Pont Nou i la Seu, sembla estrany que fins ara i al llarg dels segles d’història que ja tenen aquestes construccions, ningú ha intentat relacionar-les, que jo sàpiga.
Aprofitant el moment mediàtic degut a l’estat d’abandó del Pont Nou, m’ha semblat oportú treure a la llum un treball que ja fa anys tenia acabat amb la intenció d’aportar més valor afegit a un pont que per ell mateix en te prou.
Berenguer de Montagut a la foto? Molts arquitectes tenien un punt de coqueteria i s’immortalitzaven a un indret o altre dels seus edificis, en aquest cas l’efígie es a la columna on hi ha la primera pedra de la Seu.
L'arquitecte ja ens va donar mostres que no deixava res a l’atzar en el treball dedicat a la desviació de l’àbsida de Manresa (El pilar, al Pilar de la Seu) i com ho havia planificat tot per tal de facilitar la feina als seus continuadors. En aquest nou treball, tornem a veure com segueix deixant més pistes per acabar la Seu. Malauradament la Seu s’acabarà i es mantindrà com es pugui no com ell va imaginar. Aquest no es un treball sobre la Seu, es un treball sobre un pont. Però resulta que va fer del pont una maqueta a mida real per aplicar-ho en el seu moment a la Seu.
Qui hagi vist l’església del Pi a Barcelona, recordarà que just a l’entrada del temple, damunt seu hi ha un gran balcó. Es el cor. El primer gòtic ho requeria.
La Seu de Manresa l’acabaren com bonament pogueren. Quan Berenguer va dissenyar el seu edifici sabia que no ho veuria acabat, per lo tant necessitava deixar pistes als seus continuadors; la seva intenció era bastir a Manresa un cor com el del Pi.
Tenint la sort de disposar a Manresa d’un pont d’en Berenguer perfectament identificat, semblava una feina fàcil fer-hi un treball de camp. No va ésser ben be així. Es una llàstima l’estat d’abandó del pont i el seu entorn, tot i ésser bastit com es lògic en una zona inundable, l’Ajuntament n’hauria de tenir més cura. El treball es va complicar molt perquè es feia difícil caminar per aquell indret per la quantitat de esbarzers i bosses de deixalles que hi han abocat. La mateixa fabrica del pont està en un estat deplorable de conservació, esquerdes que van d’un cap a l’altre d’un arc, carreus que han caigut, etc.
Aquest pont va autoritzar-ne la construcció el rei Jaume II, però no es va començar a construir fins el 1322 (segons Sarret i Arbos). En quant a les mesures que hem pogut prendre, hi ha un arc espectacular de prop de 21 metres de llum equivalent a 7.50 CD (Cana Destre, era la mesura utilitzada per en Berenguer, el “metre” de la seva època); 1 CD més que la llum de la nau de la Seu de Manresa i una fletxa de 3 CD (presa la mida des de la línia d’imposta). Disposa actualment de 7 trenca aigües (elements triangulars que fan 1 CD de costat), hi ha estudis que han intentat esbrinar que s’ha perdut en remodelacions urbanístiques al llarg dels segles. Hi trobem arcs amb una llum de 2.50 CD, 3.50 CD, 4.50 CD, 7.50 CD, etc. pilars de 15 pams de CD de gruix, de 25 pams, etc. L’amplada dels pilars és més constant i no varia gaire del 1.50 CD. La plataforma te una part plana que l’arquitecte amb bon criteri, fa correspondre amb l’arcada més ample i la resta de la plataforma te una lleugera inclinació cap a ponent.
Els ponts d’aquella època, anteriors i posteriors, els construïen tots completament perpendiculars al curs del riu. Vol dir que podien arribar a tenir un angle d’entrada o sortida de 90º en relació a la calçada com es el cas de Manresa. El problema era tan l’escorç del pont (suports paral·lels al riu i plataforma en diagonal) com els lliuraments als marges. No sabien que podia passar amb les empentes si construïen una arcada amb l’arc d’un costat d’un diàmetre i l’arc de l’altre costat de la mateixa arcada amb un diàmetre diferent (més gran o més petit). El problema no es va arribar a resoldre fins l’arribada del ferrocarril, ja que la orientació dels ponts estava condicionada per la trajectòria de les vies.
I tornant al pont de Manresa, vegem com Berenguer dona pistes als seus seguidors per bastir el “cor dels canonges” a la Seu de Manresa.

Dissenya el pont amb:

• Plataforma de circulació plana.
• Doble rosca (doble filada de dovelles), es l’únic arc del pont amb aquesta característica. La doble rosca dona elasticitat i flexibilitat a l’arc, la llum també ho requereix.
• Llum, 1 CD més ampla que la màxima llum de la volta manresana.
• Coeficient de seguretat implícit al augmentar la llum del pont (si per el pont hi passen carros, animals i gent, segur que aguanta el pes dels canonges).
• Construeix un arc pla o de cripta (tenia que demostrar que hi cabia entre els capitells i la portalada principal).

Dissenya l’edifici amb:

• Calcula les columnes que l’han de suportar (les podem veure avui dia aguantant la torre del campanar)
• La porta de Sant Antoni ens explica com es podia lliurar el balcó (vol amb salmers i mènsula).
• Llenç de mur transversal com element separador de capelles i equilibrador d’empentes, solució que també hauria aplicat en el mur de ponent (rigidització del mur, veure plànol de planta)

Hem de tenir present que si la llum de la nau de la Seu era la més ampla que mai s’havia construït, la llum del pont encara ho era més. No hi havia cap tipus d’experiència treballant amb aquestes llums per part dels arquitectes. Berenguer sabia perfectament que no podia repetir el model d’arc del pont degut a que necessitava quatre punts de suport, (en el pont tenia tota la seva amplada per recollir l’empenta) però tenia altres solucions.
Per exemple:

• Bastir dos arcs diafragmàtics respectant llum i lliuraments i construir damunt seu una plataforma lleugera feta de bigues de fusta, un empostissat i barana de pedra. (solució senzilla i econòmica)
• Intersectar dos canons ogivals plans sustentats per nervis i clau de volta recollint les empentes a les quatre mènsules (solució elegant però més cara).

Qualsevol d’aquestes solucions li permetia la circulació per tots els costats. El cor hauria ocupat l’àmbit de la nau central i hauria continuat per damunt les capelles laterals com ho podem veure a l’església del Pi. La diferencia entre el Pi i Manresa es que a Barcelona les capelles estan independitzades per un mur que les separa i en canvi a Manresa varen perforar l’espai entre les capelles, això vol dir que l’ampit del cor central s’hauria continuat per damunt les capelles laterals. Es respectaria l’altura de la porta principal d’accés al temple mai acabada en la seva alçada original que segons Vitruvi: “...es fixarà que l’altura de la porta dels temples sigui equivalent a l’altura de l’edifici dividit per 3,50”. No cal dir que ho compleix.
Anem a veure-ho:

Altura de la nau + gruix de la volta + ampit (barana) = 10.5 CD ; 10.5 / 3.5 = 3 CD (8.40 m.).

Fem un salt en el temps hi anem fins Justinià, que va manar edificar la catedral de Santa Sofia a dos arquitectes grecs: Antemio de Tralles i Isidoro de Mileto, la varen inaugurar pel Nadal del 537. L’església s’inscrivia en un rectangle de 77 x 71.70 m., disposava de tres naus separades per columnes, tribunes sobre les naus lateral i un absis sortint a l’extrem de la nau central bastant més ampla que les laterals, això permetia obrir una gran cúpula de 31 m. de diàmetre i una alçada total de 54 m. Les exigències per aguantar aquella immensa massa van dirigir tota l’arquitectura del monument i cal reconèixer que la solució emprada va ésser molt intel·ligent. Bastant anys abans, (120 anys DC) l’emperador Adrià va fer construir a Roma el seu famós Panteó. Consta d’un tambor cilíndric d’uns 44 metres de diàmetre i damunt seu hi descansa una semi esfera perfecta de 22 metres tant de radi com d’alçada, els murs tenen prop de 6 metres de gruix. 

El comportament estructural de les cúpules es molt semblant al dels arcs de mig punt o de les naus romàniques; una arcada d’un pont en el fons no deixa d’esser una nau "romànica" curta, la línia d’empentes ha d’estar continguda sempre dins el propi arc (el gòtic no es comporta igual) la principal diferencia és que un arc de mig punt necessita un espessor mínim del 10% de la llum (coeficient geomètric de seguretat igual a 0); en canvi en una cúpula el gruix mínim està sobre el 5% i la idea que varen tenir els arquitectes grecs de santa Sofia es que varen detectar que si construïen una cúpula més baixa, de 140º encara podien rebaixar més el gruix de la cúpula i en conseqüència no hi hauria tanta empenta per contrarestar. Amb una obertura de 180º  (Panteó romà) el diàmetre de la semi esfera es idèntic que la llum del tambor que ha de cobrir; si disminuïm el numero de graus fins a 140 i mantenim la llum del tambor, el diàmetre que obtindrem serà molt més gran que la llum del tambor. Berenguer d’alguna manera deuria coneixia aquests dos casos i va entendre que si  podia rebaixar lleugerament els 140º de Santa Sofia, encara tindria menys empenta que contrarestar per part de les columnes.

Les tres figures ens permeten entendre aquest paràgraf una mica confós i veiem com a mesura que els arquitectes son conscients del problema assoleixen nous reptes amb menor espessor i menor empenta.

Tornant a on érem. A La Seu de Manresa igual que a l’església del Pi de Barcelona, també quedarien perfectament delimitats els àmbits reservats al baptisme i a la eucaristia. L’accés al cor es faria per unes escales laterals integrades als contraforts (com ho tenen a Santa Maria del Mar) que donen a les capelles una forma poligonal particular quan ho comparem amb les demes capelles.

 

Al foto muntatge de l’esquerra podem veure el resultat d’integrar a la mateixa escala l’arc del Pont Nou a la nau de la Seu de Manresa (recordem que l’arc del pont es més ample que la llum de la nau). La porta central en vermell, manté les dimensions previstes en origen. El dibuix de la dreta es una manipulació d’un plànol de Torres Argulloll.

La Seu no te construïts - ni estaven previstos en origen - la construcció del darrer tram d’arcs boterells, això era degut a que pensaven construir dues torres a la penúltima tramada que haurien ajudat a neutralitzar l’empenta del cor i els darrers boterells haurien creat un impacte visual negatiu. Aquestes torres incorporaven un pas a cobertes, al costat Nord tot això es perfectament visible. La construcció de la darrera tramada de boterells no tenia sentit i es compren quan es mira la solució possiblement prevista per la façana principal. Torres Argullol hi preveia dues grans finestres a la façana principal, soc del parer que en origen s’haurien previst dues portalades copiades del portal de Sant Antoni tal com es veuen dibuixades en el següent plànol amb les corresponents rosasses, els finestrals no hi cabrien amb el cor al mig. El Pi també te 3 portalades a la façana principal, però poca gent les ha vist mai i també havia de tenir dues torres a la darrera tramada de la nau (mai construïdes), com ho te el Mar.

El plànol ens mostra el resultat final de Santa Maria de Manresa amb el cor dels canonges i la distribució final de la nau amb els ambients separats per l’Eucaristia i el Baptisme.

Possiblement el plànol cridi força l’atenció a qui hagi vist altres plànols de la Seu manresana; anem a veure quines diferencies hi ha i perquè: (Nota: el plànol correspon a un exercici d‘arquitectura ficció, només s’utilitzen mesures i convencions medievals i ens te de donar una idea molt aproximada de com Berenguer havia previst la construcció de la Seu de Manresa)

• En primer lloc s’ha aplicat l’excepcional desviació a l’àbsida per harmonitzar amplades de naus laterals (veure resum a Regió 7, Agost 2009).
• No hi ha el campanar ni les columnes dimensionades entrant a ma dreta. Berenguer no tenia cap interès en el campanar.
• Les columnes de la nau central tenen una estranya disposició i ens mostren una forma corbada, d’arc. Es l’efecte d’aplicar principis escolàstics (intent de conciliar fe i raó). La forma arrodonida de la nau central, que realment existeix, malgrat ningú ho dibuixi, es pot apreciar des del terrat del campanar quan es mira l’ampit del terrat superior. Per descomptat no és exclusiu de Manresa.
• Les columnes més dimensionades del campanar actual les trobem al final de la nau per sustentar el cor dels canonges.
• Podem apreciar les embocadures de les escales de cargol per pujar al cor (solució emprada a “El Mar”) a les penúltimes capelles. S’han situat en aquest costat per no destorbar ni treure importància a les capelles de l’entrada.
• Aquestes escales haurien arribat fins la coberta superior en forma de torres com ho tenen altres esglésies, en aquest cas estarien situades a la penúltima tramada, no a la darrera com es a El Mar o El Pi, es comunicarien amb el terrat superior a traves d’uns pontets com el cargol de Sant Pere.
• Tres portalades a la façana principal. Era una necessitat. Fins hi tot en Gaudí va fer modificar el projecte de Soler March durant la construcció del baptisteri neogòtic per tal de tenir-hi un accés directe des de l’atri (avui tapiat). Els no batejats no podien entrar a l’església per la porta principal, ni que fos per anar-se a batejar.
• L’espai comprés entre la portalada principal i els grans contraforts exteriors que equilibren l’empenta longitudinal de la nau, fa la funció de nàrtex.
• El Baptisteri seria la capella que veiem a la part esquerra del plànol (costat Nord) i la capella de l’Eucaristia seria la capella que veiem a la part dreta del plànol (costat Sud)
• En lloc dels darrers finestrals, hi trobaríem dues rosasses (com ho tenen al Pi) una per il·luminar el cor i l’altre per il·luminar la capella, ja que un finestral sencer quedaria partit per el balcó del cor a les capelles laterals com s’ha comentat abans.
• Observis que els dos darrers àmbits queden delimitats per uns contraforts interiors o separadors de capelles tal com ho tenen totes les demes capelles de l’edifici. Aquests contraforts interiors tindrien la funció de rigiditzar l’immens mur de ponent i sustentar els lliuraments del cor del canonges.

A continuació es mostren diferents vistes del Pont Nou d’en Berenguer.

(vista general del Pont i l’arcada que estudiem, comparis la diferencia de llums amb l'arcada adjacent)