Sant Ponç de Clariana

1era. Fase.

El treball que presento m’ha recordat uns fets que em varen explicar ja fa uns anys. Hi hagué un historiador del Bages en el darrer terç del segle passat que reconeixia als seus amics que el varen ajudar a preparar la tesi doctoral, que escriure sobre els segles anteriors al IX-X, era molt fàcil, dons ningú el podia contradir al no existir documentació original; en canvi quan escrivia a partir del segle X, tenia d’anar més en compte per evitar d’esser contradit. Els seus escrits, que complaïen fantàsticament a Vic varen esser àmpliament divulgats i encara avui dia son tinguts en consideració. Malauradament son molts els qui han llegit i han cregut el que aquell historiador escrivia, però pocs saben que una bona part del que escrivia era fals o inventat. No es cap critica, al final la historia reflecteix el moment en que s’ha escrit i per a qui s’ha escrit. Per exemple, si llegim la vida de “El Cid Campeador” escrita a Espanya en els segles XVI-XVIII, el presenten com un cabdill invencible, gairebé un ser mitològic que es va dedicar a expulsar els musulmans d’Espanya. Si llegim la mateixa historia escrita en els mateixos segles però per musulmans, ens trobem amb un personatge pèrfid i cruel que es dedicava a matar nens perquè no es podessin reproduir i a violar tantes nenes i dones com trobava. Possiblement El Cid seria la suma del que expliquen aquí i del que expliquen allà. Veure moltes cares d’un mateix prisma ens fa veure el mon d’una altre manera. Es part de la feina de qui es dedica a la recuperació de la memòria històrica.
Aquesta estranya introducció es deguda a que realment no sempre pots oferir tota la veritat en un 100%, vols crear un treball que intenti reflectir aquest 100% però saps que hi haurà una bona dosi d’aportació personal degut, precisament a la manca de documentació o restes físiques que et puguin ajudar. Si s’explica correctament, la gent ho entén, el que no es pot fer, es no dir-ho.
Sant Ponç de Clariana es una església romànica que resta submergida al fons del pantà que li dona el nom. No hi ha fotos, plànols ni gaire historia que parli de l’església de Sant Ponç. En resta tant poc dempeus que per poder-la veure, el pantà hauria d’estar gairebé buit, a diferencia d’altres esglésies submergides que un dia o altre es pot veure el campanar. D’aquí que no hi hagin fotografies. Perquè he escollit precisament aquest edifici? La meva intenció era fer un treball amb edificis d’absis contraposats, l’origen, la finalitat, etc.
L’any 1987 en Xavier Sitjes, va escriure un treball sobre les quatres esglésies amb absis oposats que considerava hi havien a Catalunya (Santa Maria d’Arles, Sant Pere de Burgal, Sant Simeó de Centelles i Sant Ponç de Clariana) i explicava el perquè: “...El tipus d’església amb absis oposats... es d’origen nord-africà, del segle V i fou el resultat d’afegir a una basílica de tipus normal, o sigui, només amb un absis a llevant, un altre a ponent, aquest amb finalitat martirial o funerària. El tipus passà a la península ibèrica, però no arribà als Països Catalans...” A Catalunya la moda va venir de França i encara en època romànica. Però, realment va arribar a Catalunya, o si més no, a la Catalunya Central la moda dels absis oposats? (per saber-ne més)
Continuant amb la lectura d’en Sitjes: “...Aquesta església [fa referència a Sant Ponç de Clariana] com a una curiositat per tenir dos absis ja va cridar l’atenció de Cesar-August Torras, a principi de segle [es refereix al segle 20] després, fa pocs anys [any 1979, El romànic del Solsonès], va ser publicada per Vidal-Vilaseca, els quals, però, al meu entendre, donaren una errònia descripció del contraabsis, en no tenir-lo per tal, i un gràfic de la planta que no es correspon amb les restes visibles...[l’església] consta citada per primera vegada l’any 1068 en una concessió de franqueses als habitants de la Vall de Lord, pel comte d’Urgell Ermengol IV, però es refereix, evidentment a un temple anterior a l’actual, ja que aquest cal datar-lo del segle XII...”
L’article anava acompanyat amb una planta de l’església i una fotografia del contraabsis. Amb aquest dos únics elements vaig intentar fer tot el treball. Tot era massa fàcil, finalment li vaig demanar al Sr. Sitjes, amb qui ens uneix una gran amistat, si tenia alguna altra foto de l’església. El resultat va esser espectacular i em va fer canviar tot el que havia estat dibuixant i veure que possiblement no fos una església de dos absis. 
En paraules del Sr. Sitjes, tot el que presento es hipotètic, però no descartable.
El següent conjunt de plànols mostra l’església de Sant Ponç tal com podria esser en la primera fase: 
  • Absis a llevant amb finestra de simple esqueixada
  • Coberta de fusta i teulada a dues aigües.
  • Arc diafragmàtic al centre de la nau per poder utilitzar arbres més curts i facilitar les tasques de manteniment (la nau fa uns sis metres de llarg i seria difícil de trobar arbres tan llargs)
  • Parets d’uns 80/90 centímetres de gruix, suficients per a les dimensions del temple.
  • Arc de reducció per accedir al santuari amb una petita motllura a nivell d’impostes.
  • Porta d’accés al costa Sud. (possiblement sense timpà, només llinda)



La documentació aportada per el sr. Xavier Sitjes consta d’un plànol de planta i dues fotografies.
El plànol següent es extret de l’article que hem estat comentat, les fotografies que segueixen va permetre’m escanejar-les dels seus original per tal de poder-les publicar i fer el treball amb més coherència.
Planta de Sant Ponç tal com la va poder dibuixar. Podem interpretar perfectament tota la part de Llevant, Sud i Ponent:
  • l’arc de reducció per accedir al santuari (Llevant);
  • l’arc central (arc toral segons en Sitjes
  • el contraabsis amb dues fornícules i una finestra de simple esqueixada.
  • No hi ha arc de reducció per accedir a aquest absis de ponent (observem que la seva secció es lleugerament inferior al primer absis malgrat esser de major diàmetre)
La idea del primer temple surt precisament de l’estudi de la part posterior del edifici, on el darrer arc i l’arrencada del absis coincideixen en el punt on s’acabaria el primer temple, pensem a més, que la nau va tenir que esser engruixida per l’interior per tal d’aguantar el pes de la volta amb que volien cobrir el temple. Això va fer reduir l’espai interior i segurament va fer perdre la banqueta de pedra adossada al mur on acostumava a seure la gent gran. La construcció d’un contraabsis s’explica perquè es molt més econòmic i fàcil construir un mur cilíndric i un quart d’esfera que allargar la nau, tancar-la per ponent i cobrir-ho tot amb volta.
Representació de sant Ponç a la primera etapa.
L’arc central, que en la primera etapa del temple el considero arc diafragmàtic, s’explica per la llargada de les bigues i els arbres disponibles. Un arc toral es molt més propi del gòtic i es manifesta normalment a l’exterior en forma d’arcs boterells. El romànic per tal de donar una certa elasticitat a la volta i al mateix temps evitar que es deformi, acostuma utilitzar l’arc faixó, però no en un edifici que tingui una volta de sis metres de llarg.

2na. Fase.
El següent conjunt de plànols pretén mostrar l’edifici que es presenta en maqueta i que es correspon al moment de major plenitud del temple. El dibuix inferior dreta mostra la unió del segon absis amb la nau. Es pot veure que s’ha reduït lleugerament el diàmetre absidal per no fer-lo coincidir exactament amb l’amplada de la nau per entendre millor que parlem de la unió d’una obra nova amb una de preexistent.


La foto mostra el costat Sud, d’esquerra a dreta podem observar l’àbsida de Llevant, l’arc de reducció, la nau, l’arc diafragmàtic, la porta d’accés (tapiada), un altre tram de nau, l’arc que dona pas a l’àbsida de ponent i una porta oberta a la curvatura de l’àbsida que no s’ha tingut en consideració a la maqueta. Com a decoració tenim la cornisa o imposta de l’arc de reducció, una forma semblant però no coincident a la nau i de major escala en el darrer arc. Tot plegat fa pensar que la única decoració original es la primera, la de la nau i la del darrer arc corresponen al regruix de la segona etapa. També podem observar com el segon tram de nau i el tercer arc comparteixen carreus a les primeres filades, el que fa pensar que tot correspon a un mateix moment constructiu de la segona etapa.
Sant Ponç a l'etapa de major plenitud.
El següent conjunt de plànols ens mostra l’església de la segona fase en diverses seccions; el dibuix superior esquerra intenta reproduir l’angle visual de la fotografia per tal de poder seguir els elements que hi intervenen. Recordis que la porta s’ha mantingut en el seu lloc original.



Absis de ponent amb la fornícula i la finestra de simple esqueixada, observis el nivell d’aigua a la banda dreta, comparis amb el plànol superior per ubicar-la.


La maqueta mostra diverses vistes de l'exterior, l'interior o el lliurament de la part nova amb la vella, en aquest cas els "carreus" es representen d'una altre color i amb unes mides molt més homogènies; també hi podem veure l'arc diafragmàtic, la cornisa, el presbiteri amb una petita graonada per solemnitzar el lloc i la segona àbsida amb el detall de les dues fornícules protegides per uns porticons.


Sant Simeó de Centelles versus Sant Ponç de Clariana

Esglésies amb àbsides contraposades.
En aquest treball d’arquitectura comparada veurem les esglésies de Sant Ponç (Clariana, Solsonès) i de Sant Simeó de Centelles (Rajadell, Bages).
L’advocat i historiador Xavier Sitjes considerava que ambdues esglésies eren originalment, edificis amb àbsides contraposades, per be que a Catalunya, aquest estil constructiu no arribà a quallar a diferencia d’Espanya que s’hi troben diversos models provinents d’Africa a partir del segle V. Un estudi arqueològic en profunditat que es va efectuar fa uns quants anys, a l’església de Sant Simeó, ja va demostrar que el segon absis era més modern i no tenia res a veure amb la construcció original. Sant Ponç per el fet de restar submergida dins d’un pantà, no hi ha hagut la possibilitat de fer-hi mai cap estudi arqueològic que demostri si la segona àbsida correspon a la construcció original o també es va afegir en una segona etapa.
Església de Sant Simeó (primera fase)
D’aquesta església es coneixia la seva existència i la ubicació, però era un munt de pedra que feia impossible determinar forma o dimensions.
L’any 1985 els Amics del Romànic del Bages emprengueren la tasca de neteja i consolidació de murs. La posada en descobert del seu perímetre va propiciar que es podes efectuar un estudi arqueològic en profunditat que es dugué a terme en dues campanyes (anys 1988 i 1989). 
Sant Simeó surt esmentat com a parròquia en diversos llistats entre els anys 1025 i 1154, en llistats posteriors no hi surt esmentada però tampoc significa que perdés la categoria. Es en un document del 1306 que ens parla del ”oratori” (no parròquia) de Sant Simeó, adscrit a les famílies dels masos propers. 
La excavació arqueològica va demostrar l’existència de tres conjunts arquitectònics construïts uns a continuació dels altres: 
  • en primer lloc la nau, la porta al costat Sud i l’àbsida al costat de Ponent,
  • la segona etapa va consistir en la construcció d’una àbsida a Llevant i finalment, 
  • la tercera etapa, va consistir en la construcció d’un edifici adossat a la nau que es pot relacionar amb una donació feta a finals del segle XIII. (d’aquest edifici no es va fer cap estudi, nomes es va visualitzar aproximadament un metre de mur a tocar l’església).
També es varen exhumar i estudiar diversos esquelets, fragments ceràmics i utillatges de ferro que es relacionaven amb els segles estudiats.
Església de Sant Simeó a l’actualitat. (cantonada Sud-Est)
Església de Sant Simeó a l’actualitat. (cantonada Nord-Est)
Diverses vistes de l’església de Sant Simeó tal com podria esser a la primera fase.
Hi podem observar la porta al costat Sud i l’àbsida a Ponent, una nau perillosament oberta per Llevant i una clàssica coberta amb embigat i teules. L’altura de l’edifici es suposada ja que no hi ha cap tipus d’informació que ens en parli; en quant a la porta s’ha construït amb simple llinda perquè no crec que hi hagués pressupost per un model que incorpores timpà.
Església de Sant Ponç (primera fase)
Es una església romànica que resta submergida al fons del pantà a que li dona el nom. No hi ha fotos, plànols ni gaire historia que parli de l’església de Sant Ponç. En resta tant poc dempeus que per poder-la veure, el pantà hauria d’estar gairebé buit, a diferencia d’altres esglésies submergides que un dia o altre es pot veure el campanar. D’aquí que no hi hagin fotografies. 
L’any 1987 en Xavier Sitjes, va escriure un treball sobre les quatres esglésies amb àbsides contraposats que considerava que tenia Catalunya “...Aquesta església [fa referència a Sant Ponç de Clariana] com a una curiositat per tenir dos absis ja va cridar l’atenció de Cesar-August Torras, a principi de segle; [es refereix al segle 20] després, fa pocs anys, [any 1979, El romànic del Solsonès], va ser publicada per Vidal-Vilaseca, els quals, però, al meu entendre, donaren una errònia descripció del contraabsis, en no tenir-lo per tal, i un gràfic de la planta que no es correspon amb les restes visibles...[l’església] consta citada per primera vegada l’any 1068 en una concessió de franqueses als habitants de la Vall de Lord, pel comte d’Urgell Ermengol IV, però es refereix, evidentment a un temple anterior a l’actual, ja que aquest cal datar-lo del segle XII...”
L’article anava acompanyat d’una planta de l’església i una fotografia del contraabsis. 



Diverses vistes de l’església de Sant Ponç tal com podria esser a la primera fase.
El conjunt de plànols mostra l’església de Sant Ponç tal com podria esser en la primera fase:
  • Porta d’accés al costa Sud. (possiblement sense timpà, nomes llinda)
  • Absis a llevant amb finestra de simple esqueixada.
  • Arc diafragmàtic al centre de la nau per poder utilitzar arbres més curts i facilitar les tasques de manteniment (la nau fa uns sis metres de llarg i seria difícil de trobar arbres tan llargs)
  • Parets d’uns 80/90 centímetres de gruix, suficients per a les dimensions del temple.
Església de Sant Simeó (segona fase)
Hem llegit com Sant Simeó fou ampliada amb un nou absis al costat de Llevant on hi varen traslladar el santuari, per la gent de l’època era molt més fàcil construir una segona àbsida que allargar la nau i cobrir-la amb una volta. Allargar la nau, significava construir tres nous murs, un encofrat i després la volta i teulada, mentre que construir una àbsida era tan senzill per ells com construir una barraca de vinya que estaven farts de fer-ne i qualsevol veí de la parròquia s’hi podia veure amb cor. A més no podem oblidar la forma trapezoïdal de la nau que obligava a construir una volta molt complexa per la gent del país. Així que varen agafar l’amplada màxima de la nau i aquest fou el radi exterior de la nova àbsida.

Església de Sant Simeó de Centelles a la segona fase.
L’estudi arqueològic va demostrar que tot hi així l’edifici tingué una vida curta. El Mas Centelles, que dona nom a l’església, aviat va fer un nou edifici en un altre indret i va aprofitar tot el que varen poder de les restes d’aquesta esglesiola.

Església de Sant Ponç (segona fase)
Podem entendre la necessitat de reformar la nau, quan s’escau un moment històric de major nombre de feligresos a la parròquia. Normalment al voltant de la nau hi havia una banqueta de pedra on hi reposava la gent de major edat per tal de oir la missa, ho te Sant Simeó i també ho hem vist a Sant Miquel de Grevolosa. Reformar la nau, normalment consistia en cobrir la nau amb volta de pedra i fer-la més gran. El primer problema es que al engruixir els murs per tal que aguantessin la volta, desapareixia la banqueta de pedra i unes quantes places per els fidels, això comportava la necessitat afegida de tenir d’ampliar la nau per tal d’augmentar la capacitat de l’edifici.
Es versemblant que a Sant Ponç fessin exactament el mateix que hem vist que varen fer a Sant Simeó: no allargar la nau i cobrir-la amb volta, sinó construir una segona àbsida amb un radi exterior igual a l’amplada màxima de la nau.
La manca de documentació i d’estudi arqueològic de l’edifici, no permet demostrar en quin ordre es varen fer aquestes reformes a les dues esglésies. 
Es a dir quina fou la primera i quina ho va copiar.
Fotografia del contra-absis, foto cedida per Xavier Sitjes

Església de Sant Ponç de Clariana a la segona fase.
Conclusions
El següent conjunt de plànols, extrets de diversos treballs del Sr. Xavier Sitjes, ens permet comparar les plantes, ens meravella la similitud d’ambdues esglésies, dona la sensació que varen construir una de les dues esglésies (primera fase) i es varen afanyar a construir la segona. Sembla que varen anotar llargada i llum de la nau, radi de l’àbsida i possiblement les diferents altures, però quan varen arribar a Sant Simeó ja no recordaren a quin costat tenien de construir l’àbsida i la nau els hi va sortir com bonament pogueren i ni tant sols varen pensar a instal·lar un arc al mig de la nau per aguantar la coberta. O degut als problemes de Sant Simeó, Sant Ponç els hi va sortir millor.

Sant Ponç (plànol superior) Sant Simeó (plànol inferior)
Les parts idèntiques les trobem marcades en vermell i les diferencies en blau, podem observar que a Sant Simeó varen tenir d’augmentar el radi del costat de Llevant (costat dret) per acoblar-se millor a la forma trapezoïdal de la nau; al mateix temps varen ultrapassar el radi uns 20 centímetres per obtenir una mica més d’espai per el santuari, fins hi tot hi varen incorporar uns graons per accedir-hi i donar-li més majestuositat. 



Sant Vicenç de Ladernet (3era. part, l'església romànica)

Amb aquest nou lliurament s'acaba la trilogia dedicada a Sant Vicenç de Ladernet, en aquesta tercera part veurem la reconstrucció total de l'edifici en format romànic.
Accés a la primera part 
Accés a la segona part
Sant Vicenç de Ladernet es una esglesiola que es troba a mig camí de la carretera que va de Balsareny a Súria, en un trencant direcció Castellnou de Bages per les muntanyes, a tocar la riera de Conangle. Conserva les restes del perímetre de la nau, del santuari i d'una torre afegida en època posterior. 
Al costat Nord del santuari encara es pot veure una fornícula (hornacina en castellà) adornada amb opus spicatum, també hi trobem la mateixa decoració en el mur Sud de la nau, al costat esquerra, prop d'on hi havia la porta d'accés. Gracies a unes tasques de neteja i consolidació de murs i arcs que es varen fer a partir dels anys 70, s'han mantingut alguns arcs preromànics o la forma que haurien tingut. 
El santuari es molt guerxat cap al Nord i recorda l'esglesiola de Sant Pere del Puig de Súria que es troba també per aquell indret, tot i que com que en aquesta esglesiola si està treballant en aquests moments en el seu estudi i neteja, no surt a cap dels llibres que tradicionalment parlen del preromànic català. L'àbsida de Ladernet ja aniria cobert amb volta com ho hem trobat a Grevolosa i era habitual fer-ho d'aquesta manera per tal de protegir el santuari que en el fons era el lloc més sagrat.
L'arc triomfal ens ha arribat en bon estat i està construït amb llosetes primes que ja neixen a les impostes, realçant o peraltant l'arc fins el semicercle i continuant el mateix estil constructiu al llarg de tot l'arc. No podem parlar d'un arc visigòtic on la curvatura es perllonga més o menys 1/3 del radi per la part baixa, sinó d'un arc clàssic de mig punt. 
Hem vist al primer lliurament que la nau de Ladernet te uns 9,50 metres de llarg per tres i escaig d'ampla, que aniria coberta amb una teulada a dues aigües, però degut a la seva llargada, possiblement portaria un arc diafragmàtic en el mig de la nau. La reforma integral de l'edifici que es va fer a partir del col·lapse del santuari, va comportar, segons va determinar l'amic Sitjes un reforçament de la nau amb la incorporació d'un segon mur amb un seguit d'arcs on poder recolzar una volta pètria, que no ens ha arribat.
En Eduard Junyent que copia a Xavier Sitjes ens diu a «L'arquitectura religiosa abans del romànic»: «....Malgrat el considerable gruix dels murs, la construcció era feble i aviat va caldre una reconstrucció de la volta del santuari bo i regruixant els quatre angles dels murs...» i continua més enllà: «...aquestes reformes podem datar-les pels volts del 1038...». 
En Sitjes a «Les esglésies preromàniques del Bages, Berguedà i Cardener», ens diu referint-se a les obres fetes l'any 1038: «...obra que crec que he pogut identificar [nota al peu 46: Sitjes. Esglésies romàniques...] com de cobertura de la nau antiga amb una volta, en lloc de l'embigat originari, carregada sobre arcades als paraments interns de la nau, i així mateix a la capçalera on la volta primera degué haver-se desplomat...» El llibre on ens envia, no diu res d'aquestes obres, només parla d'una torre que veurem en uns moments. 
La reforma en època romànica va comportar també bastir una nova volta al santuari. Ja hem vist en el primer lliurament la complexitat que comporta determinar el radi i com la varen fer aguantar damunt les fornícules, la reforma va acabar amb la construcció d'una massissa torre que feia les funcions de contrafort del costat Sud de la volta. Varen assegurar-se'n que per aquell costat la volta no col·lapsaria mai més.
Les cobertes també varen tenir un canvi radical, varen eliminar tota la fusteria, susceptible de cremar-se o corcar-se i damunt les dues voltes hi aplegaren terra compactada cobrint-ho tot amb un seguit de lloses planes.
L'alçada de la torre adossada al santuari i solidaria al mur Sud, oscil·la segons l'apreciació de qui la ha vist entre els 5 i 8 metres, l'alçada exacte actual de la torre mesurada amb ginys laser es de 8.30 metres en el carreu més alt.

La seqüència dels plànols superiors ens mostra diverses parts de l’edifici romànic tal com ens l’explica el Sr. Sitjes: 
  • (línia superior) la volta romànica damunt de la galeria d’arcs, que personalment no he estat capaç de veure’ls a l’obra; 
  • (línia inferior) la torre que fa de contrafort a la volta del santuari i el doble accés des del santuari i des de la part Oest, podem apreciar la petita fornícula que hi ha damunt la porta d’accés i el petit armari que hi ha entre els dos arcs. 
Imatge clàssica de sant Vicenç de Ladernet (costat Est) i torre vista des de la nau (costat Oest)

Diverses vistes de l'interior de la torre. 
 Extrem esquerra costat Oest (portalada); centres costat Nord (accés al santuari) i dreta costat Est (àbsida)
 Extrem esquerra costat Est (àbsida) centres costat Sud i dreta costa Oest (portalada)

En Xavier Sitjes a “Les esglésies preromàniques del Bages..” ens explica que Ladernet surt mencionat per primera vegada l’any 1038 en el testament d’Ingilberga de Balsareny (mare del bisbe Guillem de Vic), en el document, la testadora deixa un mancús, que varen arribar a ser dos per l’obra i dedicació de la reconstrucció de l’església de Ladernet. (Nota: un mancús era una moneda d’or del segle XI)
S’entra a la torre per un porta que dona a ponent adornada amb timpà i llinda, també es pot accedir-hi des de el santuari de l’església. Recordem que la primitiva volta va col·lapsar precisament per aquest costat Sud del santuari com es va poder veure en el segon lliurament d’aquest treball, en les obres de reconstrucció es varen assegurar que no tornes a caure mai més la volta per aquest costat.
Hi ha diferents tipus de torres: el campanar; la torre de vigia o la torre de defensa. De torre campanar tenim els exemples de Ripoll o les esglésies de la Vall de Boí, entre molts d'altres; de torres de guaita tenim la que estem estudiant de Ladernet o d'Olius i de defensa, podríem trobar les torres cilíndriques de Fals (foto lateral). Les torres de guaita tindran unes senzilles obertures a cada costat de la part alta de les torres i una construcció més feble. Les torres de defensa acostumen tenir l'accés a força alçada i un gruix a la part baixa superior al metre i mig.
El que intenta mostrar la maqueta es una torre de vigia on s’ha incorporat una passera de fusta fixada a la part alta dels murs i que donaria el volt a tot el perímetre, accedint-hi per una escala bastant vertical (coneguda com escala de vaixell, que es te de pujar i baixar de cara als esglaons)
En Francesc Villegas a “El Romànic del Bages” ens diu “... en el segles XVI o XVII, quan sembla que en el lloc hi havia hagut monges o solament Deo-donades, la torre va ser alçada i a l’interior de la part de dalt hi va ser feta una estança o refugi, al qual s’entrava per la coberta de l’església.” 
No soc capaç d’imaginar-me a un grapat de monges de totes les edats arremangant-se els hàbits i corrent per les teulades per escapar d’una colla de homes forts i joves i entrant a la torre per la finestra que es pot veure a la fotografia.
El conjunt de plànols ens permet entendre com podia esser l’església de Ladernet en el moment de més plenitud de l'etapa romànica; el cos superior de finestres no existeix i s’han afegit en els plànols i a la maqueta per acabar la torre d’una manera digna.

El collage de fotos de la maqueta de l’etapa romànica ens mostren diverses parts tant de l’exterior com de l’interior, ens hem ajudat d’una lleugera estructura de fusta per poder veure a l’interior com la galeria d’arcs fa de suport a la volta de la nau; també obrint el campanar podem veure el seu interior i el pas al santuari preromànic.

Amb aquest nou collage de fotos de les diverses maquetes que ens han permès veure l’evolució de la petita església de Ladernet fins l’estat actual de pura ruïna, acabo aquesta trilogia.


Mides de l'edifici:
VA
metres
maqueta
Diàmetre de la volta romànica:
3 2/4
2,90
5,80 cent.
Llum interior nau romànica:
3,00
2,64
5,20 cent.
Altura total de la torre fins la coberta:
14.00
11.50
23.00 cent.
Altura total de la torre:
10,00
8,20
16,40 cent.
Amplada exterior de la torre (Sud):
5.00
3.90
7.80 cent.
Amplada exterior de la torre (Oest):
4.00
3.50
7.00 cent.
Llum interior torre:
2 2/4
1,90
3,80 cent.
Altura total àbsida romànica fins la coberta:
 5.00
4.10
8.20 cent.
Llum interior àbsida romànica:
 1 3/4
1,50
3,20 cent.

Dimensions de la caixa de la maqueta 40 x 28 x 6,5 cent.

Ignasi, de Loyola a Manresa


Nota: El treball ha estat redactat en català però incorpora paràgrafs en català antic, castellà, castellà antic i llatí, cal anar amb compte amb la seva lectura i els traductors automàtics.
(foto Ignatian Wiki)

El nom "Manresa" és sense cap dubte, el nom de població que es troba a més llocs del planeta. Es pot trobar a qualsevol continent com a ciutat o població; escola o universitat; carrer o plaça; diari, ràdio o televisió.
Aquesta popularitat de la marca "Manresa" és deguda o gràcies a sant Ignasi de Loiola. Don Iñigo Yañez de Oñaz (Azpeitia 1491, Roma 1556) (més conegut per l’adaptació que en fa al castellà del seu nom: Ignacio López de Loyola)Era un noble basc però militava a la casa reial castellana, va canviar l’espasa per la creu a Manresa, on va viure un any (1522-1523) i en una cova natural prop del riu Cardener, es va inspirar per crear la Companyia de Jesús. 
Els jesuïtes han irradiat des d’aquella cova, el nom de Manresa per tot el planeta. 
Malgrat que el nom Ignasi es conegut de tothom i perfectament relacionat amb els jesuïtes, els seus pares varen decidir posar-li aquest nom en record d’un altre Ignasi que l’havia precedit i que es molt poc conegut malgrat esser un dels pares de l’església. Ignasi d'Antioquia, autor d’una gran quantitat de cartes, bisbe i màrtir va viure i morir dins del primer segle; la polèmica sobre l’autoria dels seus escrits ja va començar en el segle XVI i encara durava en el segle XIX, tinc un llibre que tot i reconèixer la quantitat i qualitat dels seus escrits ho qüestiona. Una referència d’aquest sant Ignasi ens la porta en Lucio Dextro en el seu "Chronicon", pagina 24 que comenta els fets de l’any 216 que no es precisament dins el primer segle : "...Epiftolae. S.Ignatij ad. B. Virginem celebres habëtur..."
Aquest treball s’aparta de les informacions i llibres que es poden trobar sobre la vida de sant Ignasi, fa una incursió al seu procés de canonització que va tenir lloc uns quants anys després de la seva mort quan encara hi havia testimonis que l’havien conegut en vida. La Inquisició va tenir-hi feina, en el fons els inquisidors eren membres de comunitats (franciscans, dominics) que veien als jesuïtes com uns nous competidors en un mercat molt saturat d’ordes monàstiques. Ja en vida la Inquisició l’havia jutjat i empresonat un parell de cops, consideraven que no tenia prou formació per predicar matèries teològiques. 
El treball ens portarà pels carrers de Manresa que freqüentava Ignasi: estarem al seu costat; menjarem amb ell; pregarem amb ell; patirem amb el; estarem vorejant durant el camí el que millor defineix el caràcter català: "el seny i la rauxa" (la razón y el arrojo); caurem a la desesperació; serem temptats per la Maldat; ens tornarem a aixecar per caure unes passes més endavant; arrossegarem una immensa creu de fusta davant la mirada indiferent dels monjos Dominics per el seu claustre. Tindrem tants fronts oberts que no sabrem per quin camí tirar, cada temptativa resultarà en un nou fracàs i una recaiguda. Quan per fi algú ens dóna un rosegó sec de pa, ho mirem, portem dies sense menjar i quan volem assaborir-lo, veiem un altre home més desesperat que nosaltres i gairebé arrossegant-nos li donem el nostre rosegó. Amb el nostre vestit fet d'un sac i un bastó, continuarem pels costeruts carrers de Manresa, esperant que ens arribi la "Eximia Il·lustració del Cardener" i amb l’ajut de l’Esperit Sant podem finalment crear la Companyia de Jesús.
El treball ens portarà per els llocs de Manresa que va visitar Ignasi. Acabarà amb una breu presentació d’actuacions artístiques de diferents autors d’arreu del mon que s’han inspirat en Ignasi. El treball emfatitza només la primera estada d’Ignasi a Manresa, després d’haver estat per Terra Santa i Barcelona, va tornar un altre cop a Manresa, però ja no era l’home del sac. Era un hom amb unes idees molt clares que cercava complicitats i aliances amb els cistercencs i altres amics que havia fet a la ciutat per assolir el seu repte final.
Enllaç per accedir a la segona part

Degut a les guerres, hi ha llocs que ja no existeixen, en aquest cas ens ajudarem de fotografies escanejades de diferents llibres de finals del segle XIX o principis del XX, totes les fotografies actuals, s’ha d’entendre que son del autor del treball sinó es diu l’origen. 
Ignasi de Loiola que portava una vida de cavaller (cort, dones, bona vida) quan va esser greument ferit en una cama l’any 1521 durant la defensa de la ciutat Pamplona front els francesos, va entendre que tindria de dedicar-se a partir d’aquell moment a assumptes no bèl·lics. Després de llegir uns quants llibres de tendència mística, un d’ells el "Flos Sanctorum" (es el llibre més utilitzat per pintors i escultors per saber les vides, els colors dels vestits o els atributs dels sants), va decidir que volia esser "sant", com si això depengués de la vanitat o voluntat d’un mateix i per lo tant va creure que havia de pelegrinar a Terra Santa, per això calia anar primer fins Barcelona per poder-se embarcar, però abans volia passar per Montserrat; en aquells temps Barcelona restava tancada per problemes de pesta i no es podia entrar ni sortir de la ciutat. Va decidir que esperaria a Manresa. Per casualitat o designis divins, la ciutat, va esdevenir universal.   
A Manresa tingué experiències místiques i raptes espirituals que l’ajudaren a transformar-se de cavaller reial a Cavaller de la Mare de Deu. Ell mateix reconeixia que a la cova prop del riu va rebre una revelació divina que es coneguda com "Eximia Il·lustració del Cardener" a partir de la qual va escriure el seu llibre d’Exercicis Espirituals. 
Quan va arribar a Manresa venia de Montserrat on hauria canviat tota la seva indumentària cavalleresca per un sac i una corda que li feia de cinyell. 
(Foto lateral: mosaic al·legòric a la Cova de Manresa) 
Els testimonis recordaven a Ignasi (l’home del sac) amb una llibreta on anava anotant tot el que li venia al cap, prestava serveis comunitaris a l’hospital a canvi d’una mínima subsistència, ensenyava doctrina, captava per obtenir diners i menjar, que després els repartia entre altres més necessitats que ell. El seu precari estat de salut el va fer emmalaltir en més d’una ocasió, diverses famílies benestants manresanes el varen haver d’acollir. 
Les informacions jurídiques per la seva canonització es varen iniciar el 1595, però el procés apostòlic, no va començar fins el 1606. Encara hi havia a Manresa alguna persona que l’havia arribat a veure en vida. 
Ignasi tenia devoció per la Puríssima Concepció o Immaculada, de fet a Manresa no feia molts anys s’havia iniciat un procés per tal d’esbrinar que havia passat amb el canonge de la Seu, en Francesc Mulet. Aquest canonge va esser mort per espasa per un funcionari de l'Ajuntament de Manresa en el 1428, els arguments exposats son confusos. Molts anys més tard -1480- quan gairebé no hi havia ningú viu que podes contradir els fets, els canonges de la Seu, varen inventar-se una història que explicava que quan Mulet ja era mort i el duien a enterrar, va ressuscitar per manifestar que havia tingut una visió celestial que li hauria confirmat la Immaculada Concepció de Maria. En aquells anys les obres de la Seu romanien parades per falta de diner, els hi mancaven les dues darreres tramades, el rosetó i la façana principal. La gent va començar a pelegrinar a Manresa per veure el sepulcre del canonge i la Seu es va poder acabar. (fins fa poc temps es podia veure en el claustre de la Seu el gran sarcòfag barroc d’alabastre obra de Josep Sunyer, recentment va esser destruït per el foc degut a una negligència del personal de la Seu). Dos segles abans a Chartres havien explicat la mateixa història amb un altre canonge que també feia anys que era mort, ja que no tenien diners per acabar la seva famosa catedral.
Sant Ignasi va veure aprovada la Companyia de Jesús l’any 1540 per el sant pare Pau III, va morir a Roma l’any 1556. Fou canonitzat el 1622, cent anys després de passar per Manresa. En aquesta ciutat, no cal dir que el fet es va celebrar amb molta alegria. A partir del 31 de Juliol d’aquell any va començar a celebrar-se la festa de Sant Ignasi que encara avui dia perdura. 
La Manresa que veié Ignasi al arribar-hi el 25 de Març del 1522.
Plànol de Jaume Puig SJ amb la col·laboració de Mn. Josep Guitart i de Joaquim Sarret


(Plànol parcial d'Antoni Rovira (1847). Origen: Exposició Pla General d’Ordenació de Manresa, any 1980)
1 Ermita de la Guia 
2 Creu de la Guia i Pont Vell
3 Capella de sant Marc i camí de Montserrat (al costat de la Via Sant Ignasi)
4 La Seu
5 La Cova (hauríem d’imaginar-nos unes balmes naturals erosionades per el pas del riu)
6 Col·legi de Sant Ignasi, Hospital de Santa Llúcia i Església de Sant Ignasi
7 Casa Amigant
8 Convent Predicadors





Al centre en primer terme, la capella de sant Marc, a l’esquerra la cova de sant Ignasi, al fons a la dreta el Pont Vell i en el pla que es veu davant del bloc de pisos (part superior de la fotografia) hi ha el "Pou de Llum", vist tot plegat des del camí que hi ha sota la Seu.
Ermita de la Guia.

Dibuix d'Alexandre Laborde de Manresa a l’any 1806, fons Wikipedia.

Es troba a l’entrada a Manresa venint de Montserrat (camí de Santiago), l’ermita de l’època d'Ignasi, no existeix, ja que estava ubicada en un indret dalt d’un turó i va caldre ensorrar-la i bastir-la de nou més amunt, perquè l’espai que ocupava es va haver d’expropiar per fer-hi passar la via del ferrocarril de Barcelona a Saragossa. Per el fet d’esser bastida per enginyers i arquitectes ferroviaris, te una descarada forma de baixador de tren, estèticament molt allunyada dels canons eclesiàstics catalans. En el dibuix superior de Laborde es pot veure l’ermita original a mitja alçada a l’esquerra. La capella que va veure Ignasi era acabada de construir (lamina inferior esquerra), dons una clàusula testamentaria d’en Antoni Bastardes mort el 1503, acordava bastir un oratori on fos venerada una imatge de la Beata Maria "...el cap de la pujada del rieral del Cardener venint de Montserrat al camí de santa Caterina..." i en celebraven la festa el 25 de Març dia de l’Anunciació.

Ermita de la Guia.
Creu de la Guia.
Es troba a l’antiga carretera de Barcelona a tocar el Pont Vell  (hi ha un petit aparcament per els cotxes, per poder-la fotografiar
Creu de la Guia.
Aquesta fou la primera creu de Manresa que va veure Ignasi quan va arribar el 25 de Març del 1522 (dia de l'Anunciació), li va agafar una estimació especial. 
Manresa, en aquells temps es veié amenaçada per la pesta com ho estava Barcelona i els Consellers de la ciutat varen decidir anar a Montserrat perquè la verge intercedís davant Deu i evitar els possibles danys. Ignasi es va afegir al grup de gent que va anar a Montserrat, en tornant de la peregrinació, estava completament defallit i li sortia sang d’un peu, va aturar-se a la creu segons explicava una testimoni, na Aldonça Vinyes; "... feia un moment havien deixat enrere l’ermita de la Guia i allà a la creu: ...apparuisse dicto P. Ignatio Virginem Mariam eum divinitus consolando..." se li va aparèixer la verge Maria que el va consolar. Les actes no expliquen si la visió fa referència a la mare de deu de la Guia o de Montserrat.
El Pont Vell.
El Pont Vell.
Es un pont medieval d’origen romà que ha sofert diverses reconstruccions, la darrera a la segona part del segle passat on varen tenir de refer algunes arcades que havien fet volar durar la guerra civil. Es diu pont "vell" perquè en Berenguer de Montagut en va fer un de "nou" a principis del 1300 al camí de la Segarra. Es en el camí de Montserrat i pas obligatori per entrar a Manresa, la Guia, santa Caterina o per fer el camí de sant Jaume. En el fons de la imatge es veu la Cova de sant Ignasi, a la dreta de la fotografia hi ha la creu de la Guia.
Capella de Sant Marc
L’any 1432 es construïa a tocar el Pont Vell, a Manresa, una petita capella dedicada a Sant Marc, d’alguna manera deurien saber els promotors, l’existència d’un antic retaule pintat per Arnau Bassa sobre aquesta mateixa advocació que havien encomanat els sabaters de Barcelona uns cent anys abans i l’adquiriren, dons les mides del retaule encaixaven perfectament amb les dimensions de la petita capella. El retaule d'Arnau romangué en aquella petita capella a tocar el riu més de quatre segles fins que finalment fou adquirit per els germans manresans Soler i March al començar el segle XX i el lliuraren a la Seu de Manresa. Després de la guerra civil es feu restaurar i s’instal·là a un altar de la mateixa Seu. L’obra d'Arnau Bassa es molt escassa i això dona més valor al retaule de Sant Marc, es considera que tant ell com el seu pare Ferrer Bassa podrien haver mort durant l’època de la Pesta Negra.
 
Capella de Sant Marc i retaule d'Arnau Bassa.
La distribució de les taules de la fotografia (foto manipulada informàticament), es tal com Ignasi ho va veure, però després d’una restauració a meitat del segle passat, es varen invertir els carrers laterals passant la banda dreta a l’esquerra. (per saber més sobre el retaule).

Hospital de santa Llúcia i església de sant Ignasi.
Baixant de la Guia, Ignasi va travessar el Pont Vell i va passar per davant de la capella de Sant Marc i per el costat de les muralles de Manresa, sense entrar a la ciutat, per el camí de Montserrat (situat al costat de la Via Sant Ignasi) i va pujar fins l'actual plaça també de Sant Ignasi, allà hi havia l’hospital. Aquest hospital estava dedicat "... a los pobres enfermos de la ciudad: los forasteros y transeúntes se albergaban en otro, dentro de los muros, llamado de San Andrés..." (nota:l’hospital de sant Andreu mai ha estat dins les muralles de Manresa) Sant Ignasi es va quedar allà com a malalt, no com pelegrí, anava coix de la ferida rebuda, mal menjat, cansat -venia de Montserrat caminant- etc.
A les fotografies superior i esquerra podem observar en primer terme el col·legi vell de Sant Ignasi (any 1620); l’hospital de Santa Llúcia edifici gòtic del segle XIII -al mig de la fotografia- i l'esglesia barroca  de Sant Ignasi (any 1753) -al fons de la fotografia-. El col·legi nou (any 1751) queda darrera l’església (fotos següents). A l’extrem esquerra de la fotografia es veu un obelisc que la ciutat de Manresa va erigir en honor d'Ignasi (any 1777), degut a diverses transformacions urbanístiques anteriors al segle XX, va canviar d’ubicació tres vegades; tot el que es veu a la fotografia, es va perdre per la guerra civil del 1936-39. 
La foto de la dreta mostra dos portals del hospital tapiats, que en època d'Ignasi, no ho estaven. El de l’esquerra diu: Porta d’entrada del antic hospital de S. Llúcia. Aquí sant Ignasi l’any 1522 ensenyà la doctrina. Abans de tapiar la porta hi havia un rètol semblant damunt les dovelles de l’arc. El de la dreta  diu: Antiga porta d’entrada a la església de S. Llúcia. Un altre rètol més antic deia en format vers: "Sirviendo en este Hospital, Ignacio a gloria Divina, Enseñaba la Doctrina, En las piedras de este umbral".
Porta de l'antic hospital reinstal·lada a la nova capella del Rapte
Els testimonis reconeixien que Ignasi: "...[castellà antic] Algunas noches, que fe quedava en efte Hofpital para confuelo de los enfermos, que al punto de la media noche, aviendo dado algun repofo al cuerpo, fobre la tierra defnuda fe ponia de rodillas en oracion, levantados los ojos, y las manos al Cielo, y con tierniffimo efecto dezia: hay buen Iesvs, fi todos los hombres te amaran! Y diziendo eftas palabras fe iva levantando de la tierra de rodillas como eftava, quatro codos en alto, y perfeverava affi en la oracion, arrojando de fu roftro tanta copia de luzes, que no podian mirarle al roftro los que eftavan prefentes..."
Aquestes levitacions no només les tenia a l’hospital, en el procés de canonització es comenta que en un dels viatges que va fer de Manresa a Montserrat: "...en un campo fobre el lugar de Moniftrol fe pufo en oracion, y muchas perfonas le vieron levantado muchos codos de la tierra, arrojando de fi refplandores, que parecian rayos de el Sol..."
Els dos antics edificis (hospital i església) s’aixecaven a l'actual plaça de Sant Ignasi. En els baixos de l’hospital existia una capella dedicada a Santa Llúcia. Al vestíbul d’aquest hospital és on Ignasi, va tenir "el rapte". En aquest indret es va habilitar una altra petita capella per recordar el fet i anys més tard es va construir l’església barroca dedicada a sant Ignasi que veiem al fons de la imatge superior i a la fotografia inferior.
Tots aquests edificis: hospital, església de sant Ignasi, capella del rapte, capella de santa Llúcia i obelisc, es varen perdre durant la guerra civil. Després de la guerra, els jesuïtes no varen tornar a construir cap més església i en l’espai que ocupava aquest edifici, hi varen bastir un teatre "Sala Loyola". Anys més tard l'Ajuntament de Manresa va comprar l’edifici i el va anomenar "Sala Ciutat". 
  
Església i retaule de Sant Ignasi
L’església de la fotografia, va tenir una curta vida, dons l’havien bastit en el 1753 i encara el retaule l’havien restaurat en el 1908.
Col·legi de sant Ignasi.
 
En primer terme hi ha l’església de sant Ignasi (ensorrada), el col·legi nou es a partir d'on hi ha gent enraonant, es troba en un estat miserable d’abandó. (foto dreta)
Claustre o pati del col·legi, les estances superiors estan ocupades per el Museu i Arxiu de Manresa.
Un centenar d’anys després de marxar Ignasi de Manresa, els jesuïtes varen comprar l’edifici de l’hospital i el reconvertiren en col·legi "Col·legi de sant Ignasi": "...Hizofe en el Hofpital vn Colegio de la Compañia, acomodando los enfermos en lugar a fu propofito...". Uns anys més tard varen bastir les quatre ales del nou col·legi  que encara es conserven. Cap a finals del segle XIX, els jesuïtes varen bastir un nou col·legi, però aquest cop ja a Barcelona al barri de Sarrià. Aquest darrer edifici de Manresa, l’únic que es va salvar de totes les construccions ignasianes, ha tingut diverses utilitats des que en varen marxar els jesuïtes fins avui dia. 
A la segona meitat del segle passat, l’ajuntament va construir un nou col·legi de sant Ignasi, en un barri perifèric de Manresa.


Medalló d'argent del col·legi Sant Ignasi de Barcelona (propietat de l'autor del treball); façana del col·legi de Barcelona (origen foto: santignasi.fje.edu)
Capella del Rapte
Després de la guerra civil allà hi va quedar un gran espai (hospital, capella de santa Llúcia, capella del rapte i església de Sant Ignasi) tot ensorrat. La nova capella es va bastir a meitat del segle passat amb restes provinents de les antigues construccions. Ocupa la plaça que hi havia davant l’hospital, si s’observen les fotografies superiors, es pot apreciar que l’hospital no estava en línia ni amb l’església de sant Ignasi ni amb el col·legi.
Actual capella del Rapte.
Per entendre millor la següent fotografia ens ajudarem de la descripció que fa en Cayetano Cornet, pàgina 131, de l'interior de la capella del Rapte, tal com la veié en el moment de redactar el llibre "Guia del viajero en Manresa y Cardona", editat a Barcelona l'any 1.860 (nota: les faltes ortogràfiques de la transcripció castellana es troben a l'original del llibre): ".... En la parte izquierda del crucero (es refereix a l'església de sant Ignasi) bajase por una ancha escalera á la antigua iglesia de santa Lucia, con la cual quedan unidas ambas iglesias... La portada y parte de la pared lateral es toda de piedra sillar, y la puerta de estilo bizantino. A mano izquierda de dicha capilla hay un pequeño, pero lindo oratorio, en el cual se ven varios lienzos de no escaso mérito con preciosos adornos de esculturas y algunos mármoles con inscripciones. En una especie de sagrario ó urnita que hay sobre la mesa, se custodia un libro en 16º con cubiertas de plata de hermosa filigrana de exquisito mérito, el cual contiene un devocionario ó colección manual de oraciones diarias, á manera de ejercicio cotidiano, escrito en finísima vitela, y con singular esmero y buenas miniaturas, el cual con motivo de estar unido en sus cubiertas en un tubo de cristal el dedo pulgar del santo Patriarca, han dicho algunos ser el original de los ejercicios espirituales. El cuadro del altar de este oratorio representa el rapto que tuvo san Ignacio, y lo que vió en el. El santo figura tendido en el suelo como muerto junto a un ángel que le entrega un estandarte con el nombre de Jesús, y algo mas arriba vense los cielos abiertos con toda la Compañía. En el hueco de la mesa del altar, que está cerrada con cristales, hay una estatua del Santo, vestido de saco y ceñido de una cuerda, su traje habitual en Manresa, enagenado y tendido como muerto. Junto a la misma mesa y á la parte del Evangelio, hay una pequeña tapa de madera, y debajo de esta, otra de plata ricamente labrada que cubren los ladrillos, en los cuales, segun tradicion tenia apoyada la cabeza el santo durante los ocho dias del rapto.
Dos inscripciones, una latina y otra castellana que hay á ambos lados de la capilla, declaran todo el suceso. La latina, que está al lado derecho de la capilla, dice: "Extasi Sancti Ignatii de Loyola, qui hoc ipso in lumine sopitis octiduo sensibus, raptus in Coelum audivit, vidit arcana, nempe Religionem olim fundandam sub nomine Jesu. qualis, et quanto utrique orbi visa est. Huc lapra, hic orta societas; Hic facta, hic nata Societas. Venerare spectator hujus sacelli pavimentum extasis octonoe monumentum Societatis nascentis incunabula, et natale solium".
La inscripcion castellana que está al lado izquierdo, dice: "San Ignacio orando en esta capilla quedó arrebatado, cayo el cuerpo en el suelo sobre los mismos ladrillos que hoy se ven y adoran. Subió el espiritu al cielo y vió la gran Religion que habia de fundar, bajo el nombre de Jesus, su blason, su instituto, su propagacion en los dos mundos, sus empresas, conquistas y victorias; sus letras y santidad, y martirios. Ocho dias duró la vision. Lugar memorable por el rapto de san Ignacio, y por la revelacion de la Compañia de Jesus"..."
Interior de l’antiga capella del Rapte.
L’episodi del rapte de sant Ignasi es molt conegut per tothom, anem a llegir com ho varen viure els manresans. Per situar-nos, els fets varen passar a l’hospital de santa Llúcia al costat de la pròpia capella de l’hospital. L’any 1522 la festa d’aquesta santa va caure en dissabte. "...a las completas de la Santa asistió Ignacio desde un aposento del piso bajo del hospital, que comunicaba con la capilla por una ventana, con su reja, abierta en la pared. Al empezarse el canto, cayo suavemente al suelo, pálido el rostro, entreabiertos e inmóviles los ojos, todo el cuerpo rígido, cual si fuese cadáver. Por tal le tuvieron los circunstantes, y al día siguiente cuantos le vieron permanecer en aquel estado: y hubieranle dado sepultura, a no habérsele ocurrido a alguno ponerle la mano sobre el pecho y haber notado que el corazón suavemente latía. Así persevero tota la semana siguiente. Es de creer que pocas personas quedarían en Manresa sin ir a presenciar tan nuevo espectáculo. Llega el otro sábado, víspera de santo Tomas: cántanse como de costumbre, las completas; y los que estaban contemplando el aparente cadáver, con no poca sorpresa advierten que Ignacio abre los ojos, y como quien despierta de un profundo sueño, exclama: "¡Ay Jesús!...". 
El pare Rivadeneira explica que va passar a continuació: "...[d’aquest fet -el rapte-] tenemos por autores á los mismos que fueron dello testigos, porque el mismo Ignacio, que yo sepa, nunca lo dijo á ninguno; ántes con humilde y grave silencio siempre tuvo encubierta esta tan señalada visitación del Señor...Aunque en estas cosas de revelaciones y raptos es menester mucho tiento, porque puede haber engaño, y muchas veces le hay, tomando por visitaciones del cielo las ilusiones de Satanás, que se transfigura (como dice el Apóstol) en ángel de la luz..."  
Interior de la nova capella del Rapte
Sant Ignasi malalt.
El pare Diego Laínez deia d'Ignasi: "... Así que totalmente le parescia entonçes que la sanctidad se auía de medir por la aspereza exterior; y que quien hiziese penitençia más áspera, uviese de ser tenido en el diuino actamiento por más sancto: el qual parecer le hacía tomar propósito de hazer una uida más áspera..." 
El Pare Cámara ho ratifica: "... tres veces al dia se disciplinaba. Su comida recogíala de limosna; pero si le daban carne o vino, no lo probaba él, sino que lo repartia entre otros pobres. Solamente los domingos y dias de fiesta se permitia el regalo de un poco de vino..."
Als pocs dies de viure a l’hospital va recaure de la seva malaltia, la senyora Amigant  (foto lateral, casa dels Amigant) deia a les actes prèvies a la canonització que Ignasi es martiritzava el cos amb "... un cilicio, que cubría todo su cuerpo; unas cadenas, que causaban espanto; unas puntas de clavos clavados en forma de cruz; y una túnica que estaba toda entretejida de puntas de hierro, no solo lo que correspondía al pecho y espaldas, sino también a los brazos; y otras cosas de aspereza que espantaban de solo mirarlas..."
Un dia venint de Viladordis, va tenir una visió que li va fer veure que no feia prou abstinència, va tornar a Viladordis per practicar més abstinència i oració i allà el varen tenir d’anar a recollir al cap d’uns quants dies, que ni tan sols podia caminar. El varen portar cap a l’hospital dels Amigant. Aquest lloc ja des de l’any 1364 pertanyia a aquesta família i hi tenien reservat un espai per persones pobres que acollien alguns dies fins que es refeien. Anys més tard l’hospital el varen convertir en capella que encara avui dia existeix. (fotos següents) 
Descripció de la pintura: Ignasi es al llit, li aguanta el coixí el sr. Andreu, li ofereix una tassa de brou la senyora Àngela Segui (mare d'Andreu) el rètol diu. "Stus. Ignativs de Loyola languens. Haec omnia evenerunt 22 jvlii anno 1522". La capella actual es obra posterior als incendis del 1713. 
La Seu de Manresa.
Santa Maria de Manresa es una basílica gòtica del segle XIV, dirigida per Berenguer de Montagut que també va dirigir Santa Maria del Mar de Barcelona. S’aixeca a llevant de la possible seu episcopal visigòtica del bisbe Gotmar i damunt les restes encara visibles de l’església preromànica del bisbe Jordi i de la romànica del segle XII. Es un dels principals exponents del gòtic mediterrani i es l’edifici amb la volta de la nau central més ampla que mai s’ha construït, sustentat per arcs boterells i amb naus laterals. La Catedral de Girona tot hi tenir la volta lleugerament més ample que Manresa, no son comparables arquitectònicament ja que no te ni arcs boterells ni naus laterals, com tampoc ningú compara Girona amb el Vaticà que encara te la volta més ampla.
La Seu vista des de l’ermita de la Guia. 
Els primers cinc dies els va passar a l’hospital mirant de refer-se; dos testimonis ho varen explicar diferent: "...La primera vez que dicho Padre Ignacio entró en la ciudad [es refereix a Manresa], dice un testigo en los procesos, vino a esta iglesia colegiata con grande devoción; y ante la capilla de San Antonio, cerca de la pared de ella, hincadas las rodillas, juntas las manos, vuelto el rostro al altar en que estaba el santo Sacramento, estuvo por espacio de más de dos horas... " i la segona versió: "... después que llegó a Manresa, lo primero que hizo fue visitar la iglesia mayor de la presente ciudad: dicho Padre entró en dicho templo a las diez de la mañana, y estuvo de rodillas en oración desde aquella hora hasta las tres de la tarde en las gradas del altar mayor con grandiosisima devoción; y en saliendo de dicho lugar, se fue al hospital de Santa lucia..." 
 
Un dels tres vitralls de la Seu de Manresa que recorda a Ignasi; en aquest el podem veure dins la Cova escrivint el llibre d'Exercicis Espirituals. Detall del retaule del Esperit Sant.
Ignasi havia vist innombrables vegades en el retaule de l'Esperit Sant de la Seu de Manresa pintat per Pere Serra l’any 1393, la marca deixada pels peus de Jesús sobre la roca quan va ascendir al cel. Ignasi va anar a veure personalment aquestes marques a la roca, per això va haver de negociar (llegiu estafar) amb els musulmans l’accés al lloc i al retorn va haver de tornar a negociar per sortir-ne.
L’església de sant Domènec (convent dels predicadors)
L’església de sant Domènec vista des de la muralla del Carme, en el peu de la foto i a la banda dreta (fora de quadro) hi ha la carretera de Vic. Aquesta església es va enderrocar durant la guerra civil, era un problema urbanístic, l’àbsida sobresortia tant que  ocupava la meitat del carrer. El convent quedava a la part del darrera (actual Teatre Conservatori)
Església de Sant Domènec.
En aquest convent: "... fue donde Dios purificó el espíritu de su siervo [Ignasi] en el crisol de la tribulación y le dispuso para recibir las soberanas mercedes, con que a no tardar le había de favorecer..." Els pares dominics moguts per la compassió, però principalment per la pressió d'Agnès Pascual, senyora important a la Manresa de l’època, varen admetre a Ignasi a un cel·la perquè tingues més llibertat per escriure. Nomes portava cinc dies a Manresa i ja es parlava d’ell, al convent hi va estar onze dies, desprès li varen trobar un lloc més íntim al carrer Sobrerroca. Segons les cròniques sortiria cap al nou indret el dia 13 d’abril, diumenge de rams.
Mesos després Ignasi va tornar a sant Domènec: "... Había leído de un siervo de Dios que para alcanzar cierta gracia, que deseaba, resolvió no probar bocado hasta conseguirlo. Igual propósito hizo el; y lo cumplió, pasando de de un domingo al otro sin comer ni beber..." i en aquestes, el diable el va començar a temptar induint-li a llançar-se per la finestra i acabar amb els seus deliris. Els dominics varen creure que els hi complicava la vida, ja que hi havia gent que el volia anar a veure i el convent no era el millor lloc per rebre visites, el varen enviar altre cop cap a l’hospital. Tant greu hi va arribar, que els metges ja el donaven per mort i es varen començar a repartir les seves poques pertinences per guardar-les com a relíquia.
A les actes del procés retreuen l’actitud dels dominics que el mantinguessin en el convent tants dies i en tan mal estat: "... ¿Como es posible que lo ignorasen y permitiesen los Padres, que con tanta caridad le cuidaban?..."
El pare Laínez ens diu: "...perseveró algunos meses en tanta austeridad de penitencia que siendo al principio rezio y de buena complexion, se mudó todo, quanto al cuerpo. Y con todo los quatro primeros meses no entendió casi nada de las cosas de Dios..." en definitiva, que Ignasi no havia entès el missatge de Deu, però no podem creure d’aquestes paraules del que fou el següent cap del jesuïtes, desprès d'Ignasi, que el missatge de Deu, passava per la poca penitencia i el viure be que practiquen avui dia la majoria de clergues.
Segons diversos autors: 
  • "...un día estando en el hospital... le acometió el enemigo..." fa referència al dimoni.
  • "... Embidiofo el demonio de ver tan favorecido al fanto..."
  • "... estando fatigado y cansado, fué acometido de otro molestísimo pensamiento.."
Trobem tres expressions diferents, n’hi han més, el problema es si creiem amb l’existència d’un ser maligne com el dimoni o hem de considerar que el que li passava a Ignasi estava més relacionat amb la falta d’alimentació. Avui dia sabem que un cervell mal nodrit ens pot fer males passades i veure visions. Potser la tercera cita ens permet entendre millor el que li passava.
Sembla que Ignasi finalment va reaccionar després de refer-se i es feia les següents reflexions sobre la seva pròpia vida, abstinència, penitencies, etc: "...¿Era voluntad de Dios que continuase con ellos, aun exponiéndome a perderla? [la vida]; ¿No podía ser ardid del enemigo de la humana naturaleza el acelerarme la muerte?..."
Altar major de l’església de sant Domènec. 
El Doctor Antonio Juan Cabrera en les actes del procés reconeix que Ignasi havia tingut algun "rapte sant i diví" a sant Domènec: "... tuvo señaladamente uno en el monasterio de santo Domingo, en las gradas del altar mayor, y esto era público y notorio, y pública voz y fama..." Un altre autor ho complementa: "... afsiftiendo a vna Procefsion, en vn dulciffimo extafis perdiò el fentido, y tranfportado todo en Dios, viò con inefable manera el fecretifsimo Mifterio de la Santiffima Trinidad..."
A les actes varen treure els fets singulars d'Ignasi dins de sant Domènec:
  • Escoltant missa en el moment d’aixecar l’hòstia el capellà, Ignasi hi va veure reflectit a Crist Nostre Senyor. (...y esto no solo en Manresa, donde entónces estaba, sino despues tambien en Hierusalen, y otra vez en Italia, cerca de Padua, y otras muchas en otras partes...)
  • Mentre estava resant les Hores de Nostra Senyora, Ignasi va interpretar el misteri de la Santíssima Trinitat. (d’aquest fet en va escriure un llibre de vuitanta pàgines)
Quan Ignasi va creure que ja estava refet i després d’estar uns dies al hospital de santa Llúcia, va decidir tornar a sant Domènec, els dominics "edificados en la devoción y lagrimas, con que le veían frecuentar los sacramentos [es refereix a Ignasi] y hacer otros ejercicios de piedad en su iglesia; le ofrecieron hospedaje en el claustro de su convento" Ignasi va agafar una creu de fusta de més de tres metres d’alt i dos d’ample i es va posar a donar voltes al claustre. 
La següent fotografia mostra el grafit que li varen fer a la creu, traduït diu: "Iñigo de Loiola portava aquesta creu. 1522"
D’aquesta creu en varen retallar un tros per la Companyia de Jesús, que va anar a parar a Roma. No queda gens clar que va passar amb la resta de la creu.
Manresa en temps d'Ignasi
Hem estat veient com Ignasi es mortificava, però no hem comentat que en pensaven molts ciutadans de Manresa, en aquest cas donem la paraula a Victor Balaguer, que com tothom sap el seu redactat es molt poètic i literari, per aquest fi s’ha agafat l’obra "Los frailes y sus conventos" : "...Los vecinos de Manresa le ven recorrer sus calles, inclinado sobre un bastón, pálido, desgreñado el cabello, medio calzado y medio descalzo, vestido con el saco, parándose a cada puerta y solicitando de la caridad publica un pedazo de pan que llevar a sus dolientes hermanos. En pocas casas es atendido, casi de todas es arrojado. Objeto de risa para unos, de escarnio para otros, le toman por loco, le señalan con el dedo y muchachos que le conocen por el "demente del saco", le siguen en tumulto, silbándole, tirándole piedras, llenándole de baldones y de injurias. Y sin embargo, ni una queja exhala el antiguo hidalgo; sus labios solo se abren para bendecir a Dios."
No tot el temps que va estar a Manresa va rebre el mateix tracte, continuem el relat de Victor Balaguer: "...Poco á poco esta tempestad se calma; á fuerza de admirar su paciencia y sufrimiento, empieza la gente á mostrársele cariñosa, corre la voz de que sus harapos de mendigo ocultan un corazón de caballero; al desprecio ha sucedido la piedad, á la piedad la extrañeza, á la extrañeza la admiración. El pordiosero del hospital de Santa Lucia ya no es un mendigo ni un demente, es un hombre de virtud ejemplar, es un santo. Ignacio ve un dia caer á sus pies á los mismos que le han llamado hipócrita, embustero y farsante. Se ha divulgado la noticia de su nobleza, de su valor en el castillo de Pamplona; se ha sabido su peregrinación á Montserrate, su voto a la Virjen. Ya en él no se estraña nada... Las espinas se han trocado en flores; Ignacio buscando el desprecio, ha despertado la admiracion."
Pintura que representa a sant Ignasi, propietat dels pares dominics i que exhibien al seu convent dels Predicadors, sempre hi ha hagut un conflicte entre jesuïtes i dominics per la propietat de la pintura, actualment es pot contemplar precisament dins el claustre dels dominics que ha estat rehabilitat recentment.
La casa del carrer Sobrerroca.
Els historiadors no es posen d’acord en determinar a on era exactament aquesta casa, es sap que era a l'antic nombre 34, diuen les cròniques que en aquell indret hi havia una placa en llatí que recordava els fets.
Les actes tampoc es posen d’acord on dormia: uns consideren que ho feia damunt d’una caixa de fusta i altres, que dormia a l’enllosat del celobert. La caixa de fusta la varen guardar com una relíquia i es va cremar en els fets del "11 de Setembre" , "...dicho Padre Ignacio, habiendo bajado de Montserrat y quedándose en Manresa; al principio habitó unos cuantos días en casa de una viuda ya anciana y de vida ejemplar, llamada Canyelles, a la cual yo, el mismo testigo, conocí muy bien, por estar su casa frente por frente a la que habitaban mi abuela y mis padres en la calle llamada de Sobrerroca...".
Finalment els historiadors tampoc es posen d’acord en el temps que hi va viure, que segons uns haurien estat pocs dies i segons d’altres, nou o deu mesos.
La casa del carrer de Sobrerroca
La capella de Sant Pau.

L’ermita (cistercenca) de Sant Pau.
Està bastida a les afores de Manresa, camí de Barcelona, hi anava també tot sovint Ignasi a resar. Possiblement més que resar hi anava a cercar complicitats. El P. Gabriel Álvarez diu:"... Solía San Ignacio venir a menudo a hacer oración en esta ermita, para granjear el patrocinio del Apóstol de la gentilidad, con oculto instinto, como quien había de fundar una Religión, que de principal intento, se ocupase en la conversión de los gentiles."
El pare benedictí de Montserrat en Joan Chacones, que havia estat confessor d'Ignasi, en pensava el següent i comentava als altres monjos: "...Efte ha de fer vna infigne columna de la Iglefia, vn Apoftol de todo el mundo, vn nuevo Pablo para fembrar el Evangelio entre los Barbaros, y Idolatras..." 
La creu del Tort.
Era una creu de terme, ubicada en front de la masia Tort, avui dia es pot veure una replica al carrer de Santa Clara, 44. En aquell temps la casa i la creu eren fora de Manresa en el camí de Viladordis. Ja que a Ignasi no li era possible pelegrinar a Terra Santa, va optar per fer un pelegrinatge urbà per les creus de terme de Manresa. En aquesta creu es d'on hi ha més records per part dels testimonis. Aquí Ignasi havia tingut diverses visions i revelacions divines. D’aquella època hi ha una oració:
"Creu santa, Creu digna,
Guardeunos de l’esperit maligne.
El que ha mort en tu, sia en mi
Ara y en la hora de la mia mort. Amén" (sic)
 
Sembla que la creu hauria caigut anys després de marxar Ignasi i al trencar-se haurien fet una replica i l’original hauria passat a la Cova. L’any 1627 la esposa d’un notari manresà volia anar a les festes de sant Ignasi, va arribar tard i va decidir anar a resar a la Cova (la coveta) on hi hauria el tros de creu: "... rezan sus devociones al Santo; y luégo se vuelven hacia la imágen del Santo Cristo, para rezarle también. Fijan en ella sus ojos: y ¡cuál no fue su sorpresa, al advertir que de las heridas, causadas por las espinas en la cabeza, manaba sangre, o un licor rojo tan parecido a sangre, como si realmente lo fuera!. Instruyóse inmediatamente proceso eclesiástico del maravilloso suceso..." 
El medalló original de la creu del Tort.
Ignasi en els darrers anys de la seva vida recordava molt sovint la seva estada a Manresa: "...Que todo quando nuestro Señor, por fu mifericordia, hasta entonces, le auia dado, y quanto él con fus trabajos auia adquirido en el conocimiento de las cofas Celeftiales, todo junto no era tanto, quanto auia comprehendido fentado a la orilla del Cardoner, y orando de rodillas en la Cruz del Tort.
Camí de "la vall del paradís"
Aquest camí prové d'un antiga drecera que comunicava Santa Clara amb el "Pont Vell", estalviava gairebé mitja hora de camí al no haver de passar pels camins de les "Codines" i de Montserrat. Amb els anys i l'increment de pas a causa dels pelegrins, els jesuïtes el van arreglar i li van imposar aquest suggestiu nom.
En el fons de les imatges es pot veure l'edifici de la Cova
El monestir de Santa Clara.
Tot i que fa segles que hi resideix una comunitat de monges dominiques contemplatives i encara fa més segles que no hi resideixen monges clarisses, la comunitat no ha estat capaç en tot aquest temps de poder assolir que Manresa li canvií el nom al monestir i el continua anomenant convent o monestir de "santa Clara".
El monestir es troba a mig camí de la creu del Tort i de la creu de la Culla, per Ignasi era lloc de pas per anar a Viladordis.
Possiblement l’origen del monestir el trobaríem a la capella dedicada als sants Blai i Llàtzer i a un hospital de leprosos (llatzeret d’empestats) a les afores de Manresa en el camí a Barcelona per el Pont de Vilomara. 
A principis del segle XIV es construeix el convent de santa Clara però ja a finals del 1500, no hi quedava cap monja. L’ajuntament de Manresa va iniciar contactes amb les dominiques de nostra senyora dels Àngels de Barcelona que a principis del 1600 hi establiren una nova comunitat que ha arribat fins els nostres dies.
La fotografia mostra la possible sala de l’antic hospital
(foto: www.dominicos.org/manresa. El convent es femení i de clausura, sempre que he estat en aquesta sala ho he fet en algun acte públic i amb molta gent, impossible de fotografiar nomes la sala) observis que entre els arcs que van de columna a columna, hi han uns altres arcs; la seva missió es aguantar la coberta que es feta amb lloses de pedra que van d’un arc a un altre; les dimensions de les lloses condiciona l’amplada dels arcs.
A principis del segle XX, l’arquitecte Alexandre Soler i March projectà una ampliació modernista del convent i una nova església, però el projecte no passà d’una monumental façana.
La creu de la Culla.


(Rèplica de la Creu de la Culla i la original )
Era una altre creu de terme, uns tres-cents metres més amunt, també en el camí de Viladordis. En aquest indret parava a resar i hauria tingut diverses visions. La creu original es des de principis del segle XX al Museu de Manresa, en el seu lloc hi ha una rèplica. A finals dels anys 60, la creu de la foto, va caure o la varen fer caure, dies després encara era a terra; l’autor d’aquest treball junt amb un company varen portar creu i capitell al Museu de Manresa per salvar-ho. Cada cop que la miro, recordo el que pesava.
Casa de la Culla.
La Culla es una masia gòtica del segle XIV, un dels pocs testimonis que ens han arribat de finca agrària especialitzada en la vinya. Avui dia es propietat del Ajuntament de Manresa i s’ha reconvertit en un centre d’interpretació agrícola i espai museístic. El nom pot fer referència al turó on es ubicada la masia: Cogulló, Cogul, etc.
La primera referència escrita de les vinyes de la Culla, ve d’un document de donació al monestir de Sant Benet a l’any 1009.
La masia era dins la ruta habitual que Ignasi feia per anar a Viladordis i que a més li servia per poder meditar. Al llarg de molts anys, degut a la seva situació orogràfica va fer de vigia per la ciutat de Manresa, per aquest motiu es va tenir de fortificar. Cap a finals del segle XIX, la masia estava deshabitada ja que la vinya havia quedat devastada per la fil·loxera i es va aprofitar com a convent de franciscans. 
Després de diferents canvis de propietat, per l’any 1980, compra la finca l'Ajuntament de Manresa que inicia la seva recuperació.
La Salut de Viladordis.
Es una església romànica de petites dimensions ubicada a les afores de Manresa, tot i que tindria un origen preromànic. L’edifici va guardar fins la guerra civil (1936-39) diversos records del pas d’Ignasi per la capella, fins hi tot una pedra on deien que s’agenollava per resar i que hi podia estar estar-hi tota la nit. Actualment la pedra es adossada al mur de la capella dins una vitrina.
El Pou de la gallina.
A partir de l’any 1595, es varen començar a Manresa a recollir informacions jurídiques per tal de preparar el camí de la canonització d'Ignasi; en el 1606 ja tenien recollits 130 relats de possibles miracles d'Ignasi.
A una noia de Manresa de 14 anys que es deia Agnès Dalmau, la seva madrastra li havia encomanat que anés a comprar una gallina, la noia va tenir tan mala sort que la gallina es va deslligar i d’un salt caigué dins el pou del carrer Sobrerroca; aquest era molt fondo i la gent que passava en aquell moment per aquell indret no varen poder treure-la viva, finalment la pogueren treure però ja era morta. La noia molt espantada per la esbroncada que preveia de la madrastra, no parava de plorar. Va invocar a Ignasi perquè l’ajudes i mentre plorava va veure com la gallina es reviscolava. Aquest miracle va passar l’any 1602, malgrat molta gent creu que va passar mentre Ignasi era a Manresa. El pou que encara existeix avui dia, es va canviar de lloc ja que abans era més en el mig del carrer i es va arramblar a la cantonada tal com mostra la fotografia, la capella annexa es de meitat del segle XVIII. 
Mentre a Manresa es dedicaven a omplir llibretes amb miracles d'Ignasi, els jutges de la Rota, també es dedicaven al mateix tema i del llibre dels Exercicis Espirituals en deien el següent: "...cum dicta exercitia facta fuerins eo tempore, quo dictus B. Pater erat idiota, litterarum ignarus, vtique cogimur fateri, dictam cognitionem lumen infufa potius quam adquifista fuibe: como el dicho Bienaventurado Padre efcrivió los Exercicios en tiempo que era idiota, y sin letras, nos vemos neceffitados à confeffar que la luz, con que los efcrivió, no fue naturalmente adquirida, fino fobrenaturalmente infufa..."
La Cova. 
Pocs anys després de marxar Ignasi de Manresa, la Cova tornava a esser una cova de difícil accés i un bon lloc per passar-hi l’estona, segons les cròniques del procés: "...antes de terminar el siglo XVI, unos jóvenes lascivos de tal suerte ignoraban la veneración de que la Cueva era merecedora, que introdujeron en ella una mala mujer para satisfacer allí su pasión vergonzosa. Pero no permitió el cielo que se profanase tan santo lugar: dióles a cada uno tal estupor y miedo, que les fue preciso salirse de la Cueva aterrorizados, sin poder ejecutar su dañado intento..."
Ja dins el segle XVII, la devoció per visitar la Cova estava molt arrelada, ja que qualsevol pedra d’aquells indrets podia efectuar algun miracle. Els jesuïtes havien convertit la Cova en capella, però seguia tenint mal accés, finalment varen decidir fer una nova església encara que no fos a tocar la Cova. La varen executar del tot dins l’any 1603 ja que tampoc era gaire gran i es va aprofitar per netejar be el camí i fer-hi un mur de contenció.
Sobre l’any 1660 es va començar l'actual residencia de jesuïtes, casa d’exercicis i església de la Cova, passant l’antiga cova a denominar-se Coveta. Tot plegat no es va acabar fins a finals del segle XIX.
"Locus in quo stas, terra sanctae est"
La "Porta del Jubileu", va tancar l'accés a la Coveta des de l'any 1625 fins el 1917, s'ha reinstal·lat per poder-la obrir de nou però en un altre indret. Foto de la dreta "grafit" en un dels carreus del muntant esquerra

La Coveta, es el lloc on, segons la tradició, Ignasi va escriure els Exercicis Espirituals. Consta de dues parts: 
La "Avant Cova", abans d’arribar a la Coveta, passem per un ampli passadís dissenyat pel jesuïta Martí Coronas (principis del segle XX). Al costat Sud hi han quatre vitralls de colors que mostren diverses imatges de la historia dels jesuïtes. Al costat Nord, hi ha uns relleus de bronze d’en Flotats. El sostre te un ric artesonat. Al fons del passadís hi han dos àngels, obra de Llimona que simbolitzen la penitencia i l’oració d'Ignasi i que donen entrada a la Coveta.
La "Coveta" és una balma natural que mira a Montserrat, damunt de la qual hi han els edificis de la residència i la casa d’exercicis.

La "Coveta" després de la recent restauració.
Observis que s'han eliminat els medallons en el costat dret, per recuperar la balma natural i s'ha millorat la il·luminació a la banda esquerra. Aquests medallons d’alabastre obra dels germans manresans Joan i Francesc Grau del segle XVII, han estat reinstal·lats a la avant cova junta amb el medalló autèntic de la creu del Tort que va suar sang el 31 de juliol de 1527.
A l’interior de la coveta nomes hi ha deixat el retaule que ens presenta a Ignasi escrivint amb una ploma a la mà i mirant a Montserrat i a la banda dreta hi ha les creus suposadament  gravades a la pedra per el propi Ignasi en el lloc on pregava.
. "...Dedicofe en Capilla el apofentico en que el fanto fe recogia: la Cueva fe transformò en Oratorio, aunque atendiendo fiêpre a confervar la difposicion que tenia. En el Altar que fe levantò ay vn quadro, en que parece el fanto efcriuiendo de rodillas los Exercicios, con el roftro buelto a la Virgen Santifsima, como que fe los eftà dictando. En la orla del quadro fe lee efta infcripcion: 
En efte lugar el año de mil y quinientos y veinte y dos, fan Ignacio compufo el Libro de los Exercicios, ... Confervafe aqui una Imagen de Chrifto crucificado, de poco mas de vn palmo, tallado de medio relieve, que mientras fan Ignacio viviò en Manrefa, eftaua fobre vn Pedeftal en el camino de Barcelona...". 

La porta del sagrari es una curiosa representació d’un pessebre, el fet transcorre naturalment a la cova de Manresa, Ignasi va a adorar el nen Jesús com si es tractes d’un pastoret. 

Descripció dels medallons d'alabastre:

I.      Escrivint els Exercicis a la Coveta
II.     Malalt a l’hospitalet dels Amigant

III.    Rapte de vuit dies a l’Hospital de Sta. Llúcia
IV.    A St. Domènec, experiència de la Trinitat

V.     A St. Domènec, experiència de l’Eucaristia
VI.    Pregaria a Viladordis

VII.   Ignasi en pregaria a Barcelona
VIII.  Visió de l’Storta, camí de Roma

IX.    El pou de la Gallina

A la fotografia es pot veure una part de l’espai natural que conformava la cova en temps d'Ignasi. Consta que en una part d’aquest reduït espai, Ignasi va escriure el seu famós llibre d'Exercicis Espirituals, el pare Antonio Yepes de Sant Benet, no ho veu clar: "... [castellà antic] Todas eftas cofas las tengo por ciertas, y llanas [fa referència al llibre del P. Rivadenerira] y que fin duda el padre Ignacio compufo el libro de los Exercicios efpirituales, pero que lo ordenaffe aora, quando era principante en la Villa de Manrefa, no es para mi cierto, antes tengo lo contrario por mas prouable, porque la obra eftà llena de muchas autoridades de la fagrada Efcritura, y doctrina de fantos, y ni della, ni dellos, fabia palabra efte bienauenturado varon..."  L’obra es considera que està inspirada per l'Esperit Sant, tal com ho son els Evangelis; però en el segle XXI aquests tipus d’inspiracions costa d’entendre.
No cal dir que el redactat no va agradar a Fr. Lorenzo Ortiz "Origen y Instituto de la Compañia de Jesús": "...[Ignasi li havia comentat a Laynez] que auia aprêdido mas en Manrefa con vna hora de oracion, que le pudierâ auer enfeñado todos los Doctores del mûdo. Efto ignorò cierto Autor, que con el efpiritu que èl fe fabe, negò fueffe compuefto por fan Ignacio fu libro de los exercicios, diziendo entre otras cofas; que aquella enfeñanaça no era de vn nouicio en las cofas del efpiritu; como fi en el camino del Cielo fe huuieffe de medir el aprovechamiento por los muchos años de eftudio, o por la auilidad de el Maestro que lo enfeña, que es el Efpritu Santo..."
El complex de la Cova de sant Ignasi, Residencia de Jesuïtes i Casa d'Exercicis vist des de l’ermita de la Guia. Quan Ignasi va arribar a Manresa degué veure des de la petita ermita, una balma allargassada que ocupava tota la línia mitjana de la foto fins hi tot bastant més enllà, tal com es presentat en detall a la foto petita superior. Aquest indret, de difícil accés fins hi tot per les cabres, tal com deien els testimonis, va esser escollit per Ignasi per escriure una de les millors pàgines de la seva vida. Un cop situats dins les balmes i mirant l’exterior, podem veure en front Montserrat, a sota el riu Cardener i el Pont Vell i a la dreta dalt d’un turó, la basílica de la Seu. Tot plegat creava un marc incomparable que ajudava l’esperit inquiet d’un home excepcional. 
(per saber més sobre la Cova)
Que son els Exercicis Espirituals?
S’està comentant en diferents parts d’aquest treball, que Ignasi va escriure a la balma prop del riu, un llibre d’exercicis espirituals, però no he explicat que son. Bàsicament es un programa d’aprenentatge o manual d’usuari -explicat en paraules actuals-  per aprendre a resar, es a dir, per obtenir més profit de l’oració. Un llibre fet dels èxits i fracassos d'Ignasi en el període convuls que va viure Manresa.
El doctor Francisco Suarez, Jesuïta (Granada, 1548) diu d’aquest llibre: ".... es arte de orar, y exercitarfe en las cofas efpirituales, y que es nuevo, y admirable; porque otros Santos efcriven de la oracion, y exercicios mentales no tanto enfeñando como fe ha de orar, quanto alabando, y exortando á la oracion; peró San Ignafio con breviffimas reglas, y palabras comprehende efta efta admirable inftruccion...".
El pare, no jesuïta, Roig i Jalpí també ens en parla: "...porque aunque muchos Santos, y Varones efperituales avian efcrito meditaciones de los Novicimos, Vida, y Paffion de Christo, antes que San Ignafio efcrivieffe los Exercicios, efte libro es muy diferente de todos en el estilo, metodo, y intento: Porque no pretendiò el Santo juntar diverfas meditaciones, como avian hecho otros; lo que pretendiò San Igafio ó Dios por él, fue reducir à arte la vida efpiritual enfeñano practica, y fientificandole à defarraygar los vicios...".
Avui dia, en ple segle XXI, els Exercicis, son una activitat que es desenvolupa amb total normalitat a la Cova de Manresa on assisteixen homes i dones de tot el mon i es poden rebre en cinc idiomes diferents, al llarg d’un mes.  
El Pont de Vilomara.
Quan Ignasi va marxar de Manresa, un grup d’amics el va acompanyar fins a Vilomara, principalment, amb la intenció de desdir-lo de continuar viatge a Barcelona i més enllà fins Terra Santa. No cal dir que Ignasi tenia les idees clares i amb bones paraules els hi diria que es quedessin a Manresa que ell ja sabia amb qui faria el camí. 
Prop d’aquest pont, Ignasi es va acomiadar dels seus amics manresans.
"No patiu, tinc companyia per fer el viatge" els hi deuria dir, "Amb qui vas?" li deurien preguntar. "Amb les tres virtuts: la Fe, l’Esperança i la Caritat"
La transformació d'Ignasi.
Quan Ignasi anava cap a Montserrat seguia essent i pensant com un soldat. "...Iba, pues, Ignacio su camino, como dijimos, hácia Montserrate, y topó acaso con un moro de los que en aquel tiempo áun quedaban en España, en los reinos de Valencia y Aragon..." i varen comença a parlar, en algun moment de la conversa varen tractar sobre la virginitat de la Mare de Deu i no es varen posar d’acord. El "moro" finalment va deixar Ignasi i es va anar avançant, aquest permeté que el musulmà continues el camí i deixà les regnes del seu cavall lliures esperant a la propera cruïlla, si el seu cavall seguia el del musulmà, el mataria i si canviava de camí el deixaria viure. Ignasi reconeixia finalment que Deu havia guiat al seu cavall per un corriol pedregós en lloc de deixar-lo continuar per una bona carretera i que tingues de matar al "moro". El camí plaent es reservat al pecat, el camí difícil i de mal fer es reservat als sants, deia Ignasi. De moment la vida o mort d’un home tenien tan poc valor per Ignasi que deixava al seu cavall decidir-ho. 
Aquesta rauxa que li acabem de veure, va acompanyar-lo molt de temps. Ja fora de Manresa, un cop a Barcelona va anar a l’església del Mar a captar diners per poder-se pagar el passatge amb vaixell cap a Terra Santa. Amb el diners a la bossa va a una taverna del barri de la Ribera on menjaven els mariners per negociar el preu amb el capità del vaixell. Quan el capità el va veure, el va prendre per un captaire i li va donar un boci de pa, la primera reacció d'Ignasi fou de tirar-li el pa a la cara, després s’ho va repensar i va pagar el passatge. El seny es va imposar a la rauxa. 

Fotografia lateral retallada (propietat de Pere Roca): escultura de Ramon Majà feta en fusta vista que explica quan varen ferir a Ignasi. Va ser un encàrrec per Nova York.
Després d’haver estat ferit i refer-se’n tot llegint els llibres de sants que hem comentat, única lectura que tenien a ma per deixar-li, ja li va semblar que deien d'ell "...le parecia que ya efcuchaua, dezir: Que Ignacio de Loyola, auiendo perdido el Caftillo de Pâplona, por no parecer, de verguença, delante de los hombres, hecho peregrino, fe auia ido por effos Mundos, a donde no le conocieffen, haziendofe fanto, mas por neceffidad, que por virtud." 
Mesos després a Manresa, la cosa ja era diferent: "...[castellà antic] El que era tan rigurofo configo, es cofa maravillofa, quan amorofo, y caritativo era con los pobres, y enfermos, barria las falas, haziales las camas, lavavales los pies, y les cortava las vñas, limpiava los vafos inmundos, llevavalos en braços á la cama, y en ella los levantava, curava fus llagas podridas, confolavalos en fus trabajos y aflicciones, para que llevaffen con paciencia fu enfermedad. Repugnava al principio fu naturaleza à eftos ardores de la gracia, y fentia dificultad en curar algunos enfermos afquerofos, luego corriendofe de fi mifmo, dezia: no es efte pobre de la mifma carne, y fangre que tu? Pues porque tienes afco de tu hermano? Imagen de Chrifto llagado es el pobre, llega, llega à bever de las llagas de tu Señor: luego llegandofe al Pobre mas afqueroso, y encancerado, de que tenian horror aun los ojos, fe hechó á fus pies, y empeço à befar fus llagas, à chupar muy de efpacio la podre de ellas, y beverse la materia, como fi beviera vn licor muy dulce, y sabrofo: efto repitio algunas vezes, hafta que vino hallar grande facilidad, y gusto, en un acto tan arduo, y repugnante...".
Ja hem vist que l’estil de vida de servei als demes, la mortificació, la penitencia, el dejuni voluntari, etc. havien fet emmalaltir Ignasi en diverses ocasions. Després d’adonar-se que si seguia per aquest camí, poca cosa podria fer per els demés o per ell mateix, va decidir canviar radicalment -entenent- que el canvi responia a la voluntat de Deu, que li va induir els nous hàbits. "... perseverando en la abstinençia de no comer carne, y estando tan firme en ella, que por ningun modo pensava mudarse; un dia a la mañana, quando fue levantado, se le representó delante carne para comer..." y se la va menjar, després es va confessar explicant que havia tingut una temptació. 
També va canviar l’aparença exterior "...para no sentir contento alguno en su persona, iba siempre, con el cabello muy largo y muy largas las uñas, que apenas se las lavaba nunca, y de ordinario muy terroso; ahora se cortó el cabello y las uñas y trocó el saco vil y fétido con que iba vestido, por el hecho para el por el Sr. Canyelles que era de paño grosero, de color castaño y lo recibió con tanta humildad, mansedumbre y acción de gracias... " 
També va canviar l’hàbit de dormir. "... Quando se iba a acostar; muchas vezes le venían grandes noticias, grandes consolaçiones spirituales; de modo que le hacian perder mucho del tiempo, que el tenía destinado para dormir, que no era mucho..." va dubtar si venien de bona voluntat aquelles "noticies" o eren temptacions, en qualsevol cas era millor oblidar-les i dormir i "...que en adelante dormía de ordinario en cama y no en tierra ni en poyos [pedra plana que li feia de coixí]..." 
"El humilde escondrijo [fa referència a la Coveta] donde mano angélica guióle  la pluma, y dictóle las mas puras y sublimes mácsimas de perfeta moral, hizo memorable la ciudad de Manresa, cuyo nombre resonó en las mas remotas regiones del globo." 
Creu de Beuys
Ignasi ha inspirat diversos artistes d’arreu del mon que d’una manera o altre han volgut Manresa com escenari de la seva obra.
L’artista alemany Joseph Beuys va visitar la Cova de Manresa el 1966 i sant Ignasi fou model d’inspiració per a la seva creació artística. Anys després va presentar a Düsseldorf la seva obra "Acció Manresa".


ACCIÓ MANRESA
4 DE NOVEMBRE DE 1994
BJORN NORGAARD
HENNING CHRISTIANSEN
HOMENATGE A
JOSEPH BEUYS
I IGNASI DE LOIOLA
AJUNTAMENT DE MANRESA
FUNDACIÓ CAIXA DE MANRESA
24-2-95 FESTES DE LA LLUM



En record d’aquella visita els artistes danesos Christiansen i Norgaard, varen dissenyar en el 1994, la creu de Beuys. La creu es en front de la creu de la Guia  i també comparteix l’escenari del Pont Vell.
Pou de Llum
Es una altra visió molt més sofisticada del mon ignasià segons l’artista xilè Fernando Prats.
POU DE LLUM
Fernando Prats, 2003
"I mentre estava allà assegut, se li van anar
obrint els ulls de l’enteniment. I conegué moltes
coses, tant espirituals com de fe i lletres i amb
una il·lustració tan gran que totes les coses li
semblaven noves. No pot pas dir les
particularitats que entengué aleshores, encara
que foren moltes, però sap que va rebre una
gran claror en el seu enteniment...."
(Ignasi de Loiola, autobiografia)

Ajuntament de Manresa
Gobierno de Chile FONDART
Companyia de Jesús. Manresa
Institut Català de Cooperació iberoamericana ICCI
Disseny Ambito cero-Augusto Saavedra

El "Pou de Llum" es realment un pou excavat a la roca vora el Cardener, la panoràmica que ofereix aquest lloc, la trobem a la foto que encapçala el capítol dedicat a la Manresa que veié Ignasi. El fet de trobar-se en un espai no urbanitzat ni senyalitzat, fa difícil de localitzar a més com que es a pla del terra sempre es brut.
El pou te quinze metres de profunditat i la idea surt del projecte (seguir següent enllaç) "Del Cardener a l’Antàrtica", desenvolupat al llarg del anys 2001-2004 per l’artista xilè Fernando Prats. L’objectiu es confrontar i integrar la vida del autor amb la investigació artística. L’autor crea una sèrie d’accions independents que en conjunt fan una única obra en que segons ell: "les fronteres entre art, reflexió, religió, misticisme i experimentació cedeixen el seus límits per a proposar un resultat que es la suma de les parts
Porta de l'acollida
Es un nou monument que ha presentat recentment l'Ajuntament de Manresa, obra de l'escultor manresà Ramon Oms i situat prop de l'antiga església dels predicadors. De fet l'obra no està tant dedicada a sant Ignasi com a les dones manresanes que d'una manera u altre varen acollir a Ignasi, hi podem veure el bol on diuen que hi menjava agafat per unes quantes mans o una reproducció del seu propi cinyell, la mateixa textura rugosa de la porta ve a representar la indumentaria que duia Ignasi i que va donar lloc a esser conegut com "l'home del sac"

Camí ignasià.
Tòtem instal·lat en el Juliol del 2015 a l’entrada (costat esquerra) del santuari de la Cova. Es fet de ferro en forma d”U” amb plafons de bronze enganxats, fins el terra mesura 188 cm. d’ample 27 cm., i de fondo 10 cm

Per iniciativa de la Companyia de Jesús, un grup de laics i jesuïtes varen pensar en recrear el camí que Ignasi va recórrer l’any 1522 des de Loiola fins a la ciutat de Manresa. L’objectiu era oferir una experiència de peregrinació als homes i dones del segle XXI, tot seguint el procés espiritual d’aquell home extraordinari.
Hi han en aquest moment dues grans rutes de pelegrinatge per els cristians arreu del mon:
  • Terra Santa, que explica els llocs per on transcorregué la vida de Jesús; i 
  • Santiago de Compostela, que es el lloc on es pot venerar l’apòstol Sant Jaume. El camí es va popularitzar quan Terra Santa va esser conquerida per els musulmans i feia perillosa la peregrinació. A Santiago s’hi pot anar des de França o des de Barcelona; si hi anem des de Barcelona, passarem per Manresa (Montserrat), Lleida, Saragossa, etc. 
Vic i Ripoll varen voler crear el seu propi camí de pelegrinatge, denominat "Camins del bisbe i abat Oliba". Utilitzant part del GR 151, uneixen Montserrat amb Ripoll. A ambdues comarques potser Oliba sigui un personatge important. Malgrat el vulguin presentar com "pare de tota la pàtria", per a la resta de ciutadans i qui en conegui la seva biografia, no passa d’indiferent.
Els jesuïtes pretenen amb aquest camí ignasià, introduir una tercera via de peregrinació, en aquest cas amb destinació Manresa i utilitzant part de l’estructura catalana - aragonesa del Camí de Santiago. El següent mapa i text son subministrats per els propis organitzadors.

Hom coneix com a “Camí de Sant Ignasi” el que descrivim en aquesta guia, des de la casa natal d’Ignasi a Loiola (’Azpeitia, al País Basc) fins el que es coneix com a la “Cova de Sant Ignasi” a la ciutat de Manresa. Després de la seva conversió espiritual a Loiola, Ignasi va sentir el desig ardent de seguir Jesucrist, com molts d’altres ja havien fet, i va abandonar la vida que fins aleshores havia portat com a fill d’una família de nobles. Ignasi decidí d’anar “contracorrent” i va emprendre el camí cap a Jerusalem, seguint el Camí Ral, que el portaria a Barcelona. 

El Camí ignasià te una llargada de 647 km. i passa per les comunitats d'Euskadi, La Rioja, Navarra, Aragó i Catalunya. 
L’any 2022 en farà 500 del pas d'Ignasi per Manresa; la ciutat i la cova, amb aquesta iniciativa del camí ignasià, ja han començat a preparar l’efemèride. 
(per saber més sobre el Camí Ignasià)

Bibliografia:
Vida del B. Ignacio de Loyola, fundador de la Religión de la Compañia de Jeús, Pedro de Ribadeneira (1583) (primera edició en "Romance")
Coronica General de la Orden de San Benito, Fr. Antonio de Yepes (1613)
Origen y Instituto de la Compañia de Jesus, Fr. Lorenzo Ortiz, (1679)
Epitome Historico de la Muy Ilustre Ciudad de Manresa, Juan Gaspar Roig i Jalpí (1692)
Ensayos Históricos sobre Manresa, J. M. de Mas i Casas (1836)
Los frailes y sus conventos, tomo II, Victor Balaguer (1851)
Obras Escogidas del Padre Pedro de Rivadeneira, Vicente de la Fuente (1868)
Sant Ignasi de Loyola, P.Lluis Vidal S.J. (1914)
Manresa Ignasiana, J. Nonell S.J. (1915)
História de la Compañía de Jesús, P. Antonio Astrain (1916)
La Cueva de San Ignacio en Manresa, P. Ignasi Puig (1953, les fotografies son anteriors a la guerra civil espanyola)

Escrits diversos de: 
Actes del Procés Manresà
J.M. Sarret i Arbos
P. Gabriel Álvarez
P. Diego Laínez
P. Cámara

Darrera actualització: Gener 2016