Maqueta de Santa Maria de l'Estany

Es un edifici romànic que sempre s’ha considerat germà de l’església de Santa Maria de Manresa (la Seu), aquesta església fou consagrada l’any 1.133. Si be a Manresa l’edifici estava condicionat per l’aprofitament d‘elements preexistents, a l’Estany no es donava aquesta situació i això donava un marge de maniobra millor a l’arquitecte. Es coneix l’existència d’un temple anterior a l’any 1.000 per aquells indrets, però no exactament en aquest indret. L’edifici es de planta de creu llatina d'una sola nau amb transsepte i capçalera triabsidal. En el bell mig del transsepte s’aixeca un cimbori amb una curiosa cúpula semiesfèrica sostinguda per trompes que es el que dona valor a l’edifici; l’arquitecte hauria pogut fer una cúpula semiesfèrica sobre base quadrada com tenen a molts edificis de l’època, però això qualsevol picapedrer era capaç de fer-la. 
La seva construcció es pot explicar d’una manera molt senzilla: Es munta una plataforma a l’alçada on li correspon la base de la cúpula (per damunt de la línia d’impostes), en el centre hi clavem un clau i d’allà surt una corda tan llarga com el radi de la cúpula, movem la corda en totes direccions per damunt la plataforma i només ens tenim de preocupar que tots els carreus de la volta toquin la corda, ja està.
Detall de la construcció de les trompes i la línia d'impostes.


Detall del cimbori i vista de la cúpula, podem observar el buidat de l'interior per evitar pes innecessari i com s'ha aprofitat el gruix del mur per encabir-hi l'escala.


Detall de l'escala per accedir al campanar (cal travessar tota la teulada del claustre i de la nau per damunt les teules, curiosa manera de no fer-hi manteniment)

Dels elements que ens han arribat, son de destacar l’antiga sala capitular (construcció molt interessant);la Mare de Deu gòtica de l’altar major; la pica baptismal i les restes del cadirat barroc del cor ubicades al presbiteri, deixant de banda el claustre que no el valorarem i que es prou conegut. 
Menció especial mereix el museu lapidari, molt millor que el de Manresa tant en estructura com en contingut. A l’Estany el netegen cada dia, a Manresa poden passar mesos sense netejar-lo. En unes postades del magatzem del Museu Comarcal de Manresa reposen moltes peces que haurien d’estar a la Seu, entre d’altres hi ha diversos sepulcres romans dels primers segles del cristianisme (tombes d’inhumació fetes amb tegulae). Es cert que hi ha persones que voldrien portar-ho tot a la Seu però no tenen el poder per fer-ho i qui te el poder no en te les ganes.
Detall de la nau, podem apreciar l'austeritat de les línies i els arcs torals que aguanten la volta.
Detall de la cúpula, les trompes i la línia d'impostes.

Sala Capitular
Detall del Claustre amb la curiosa coberta feta de formigó que molta gent considera improcedent per un ambient com aquest.
El que te de curiós l’edifici son els problemes històrics en que s’ha vist envoltat, ja a l’any 1.395 una revolta popular va atacar el monestir; a l’any 1.448 un terratrèmol va fer caure la torre del campanar damunt les voltes que també caigueren, el campanar es va reconstruir de nou en època renaixentista però reduint-li el gruix dels murs i a la nau hi muntaren uns arcs diafragmàtics per aguantar la teulada, més tard a la segona meitat del segle XVII, ho varen cobrir amb arcs ogivals fets de rajola; el 1.835 amb l’amortització de Mendizabal l’edifici va tornar a patir les conseqüències i es va recuperar a l’any 1.896; a meitat del segle passat l’arquitecte Jeroni Martorell va emprendre la primera restauració integral de l’edifici i anys més en Camil Pallas, va construir les dues absidioles del transsepte a imatge de la central reduint-li l’escala i també totes les voltes, tant de la nau com del transsepte amb carreus de pedra i finalment va restaurar la torre campanar. 
Tota l’escultura que trobem als tres absis es moderna i fins hi tot una motllura que els circumval·la es de factura castellana.
Estructura d'arcs diafragmàtics.
Coberta amb arcs diafragmàtics de sant Francesc de Montblanc.

Degut a totes aquestes circumstancies, ha fet que estes mesos dubtant si d’aquest edifici en feia una maqueta o no s’ho valia, en el fons jo mateix no sabia ni que estava construint, només la cúpula em donava motius per continuar.
A les dues següents lamines hi podríem jugar a trobar diferencies, la primera imatge correspon a principis del segle XX (any 1.905) i la segona correspon a l’actualitat.




- En primer lloc crida l’atenció els potents contraforts que trobem a ambdues lamines i que no he sabut determinar en quin moment històric es construeixen, tot hi que diuen que son originals.
- A la façana principal no hi ha cap element que ens faci pensar que es original, des del rosetó fins la forma de la porta i les dimensions de les dovelles, no hi ha res de romànic, fins hi tot la ubicació, al final de la nau es dubtosa, cal situar-ho després del segle XV.
- El paviment, plaça i carrer han canviat i en la actualitat ha estat tot sobrealçat, el que ha fet que es tingues de construir una escala per baixar a l’església reduint les dimensions en altura de la porta.
- Podem observar un campanar de cadireta a la primera lamina.
- L’alçada de la nau ha variat, al instal·lar uns arcs diafragmàtics i alçar la teulada varen tenir d’elevar els murs laterals, al construir la nova volta de canó varen tornar a reduir l’alçada dels murs laterals.
- Adossat al cimbori hi trobem un campanar de cadireta que només està construït per el costat Nord i gairebé tapa l’escala de pujar a les campanes, tampoc te cap obertura per les campanes. La seva funció es de mal interpretar. No es pot creure que volguessin desmuntar el cimbori per fer aquest campanar, be devien saber que just al darrera hi ha la cúpula.
- El pis superior del cimbori, te poca historia, es senzillament renaixentista i es conserva a les dues imatges.
- La part baixa del cimbori, que comparteix dimensions amb la nau, podem observar que te una teulada a dues aigües (imatge superior).
- Just a continuació comença el cimbori romànic, te poca alçada amb la seva pròpia coberta plana de teules afegida més tard (imatge superior).
- En la restauració converteixen aquesta peça quadrangular en octogonal, amb això es evident que redueixen pes a les quatre cantonades, però eleven els murs laterals fins amagar el naixement de les restes del cimbori romànic amb lo que tornen a portar molt pes damunt dels arcs i ho acaben tot amb una única teulada plana que fa de divisió entre els dos pisos.

La següent làmina correspon a un tall de l’edifici actual.

Construcció de la cintra de la cúpula i vista de l’interior un cop acabada. 
Comencem amb un paral·lelepípede o cub (figura 1) i continuem treballant-lo (figures 2 i 3), a la figura (4) podem apreciar el peralt a la base de la cúpula. Els paletes anirien disposant carreus a tocar la cintra (figura 5) i al final quan la desmuntessin quedaria com ho veiem a la figura (6).

Diverses vistes de la maqueta un cop acabada.

Octubre 2.017

Maqueta de Santa Maria de Viladelleva

Santa Maria de Viladelleva

Es una petita església romànica situada al terme municipal de Callús (Barcelona). A diferencia dels demés edificis que he presentat en maqueta, aquest es el primer que ens ha arribat sencer i operatiu, es a dir que qualsevol persona hi pot anar a veure’l. 
L’he escollit perquè te unes característiques que el fan interessant. 
L’església es profanada durant la guerra civil espanyola i es restaura de nou a la dècada dels 60; després, els Amics del Romànic del Bages, hi varen fer una exploració a l’àbsida, dons la forma rectangular que te i la semblança amb altres àbsides del mateix estil que hi ha per aquells indrets com ara: Sant Pere del Puig (Súria) o Sant Vicenç de Ladernet (Balsareny) feien creure que es podria tractar també d’un edifici preromànic. El resultat aportat indicava més aviat el contrari, sembla ser que d’inici ja era una església romànica i que tenia una clàssica àbsida semicircular amb volta de ¼ d’esfera, per algun motiu, esfondrament o iniciativa del rector, varen canviar l’àbsida per la forma rectangular que ens ha arribat, possiblement els sacerdots es sentien més còmodes oficiant en una àbsida gran. 
Però cal recordar que les dues àbsides de referència estan fortament inclinades cap a un costat, ja que pretenien recordar el cap tombat a un costat de Jesús mort a la creu, quan aquesta està perfectament en línia amb la nau. 
De totes maneres no es descarta un origen preromànic, malgrat que no es coneixen referències històriques o arquitectòniques que ho avalin.
Un altre punt d’interès es la torre campanar, normalment aquests edificis petits acostumen a tenir un campanar de cadireta (espadaña en castellà), però aquest te una torre damunt la façana principal que es recolza a la volta. Inicialment considerava que la volta no cobria tota la nau, que hi ha havia un espai vuit sota la torre campanar i que haurien reforçat aquell indret amb algun tipus d’arc, que tot plegat els hi hauria servit per el manteniment de la volta o per pujar les campanes. Res d’això, no hi ha arc de reforç i la volta cobreix tota la nau. No es d’estranyar que amb aquest pes extra damunt la volta, hagin hagut de lligar la nau amb uns tirants de ferro collats a l’exterior per tal de mantenir la nau dempeus.
Finalment tenim l’atri. Per accedir a l’església cal baixar uns graons, l’edifici es més baix que la cota del carrer. Hi ha una bancada a tot el perímetre, llevat el costat de la façana i tot plegat està cobert amb una encavallada de fusta (armadura en castellà) a dues aigües. L’atri, nàrtex o pòrtic tenien una funció religiosa però també en tenia una altre de civil o comunal. En acabar els oficis, es podia reunir la parròquia, (la gent que vivia per aquells indrets) per tractar temes d’interès general per ordre de l’autoritat competent alcalde, veguer, etc.
Degut a que l’edifici ens ha arribat tal com hauria estat en el moment de major plenitud, el treball consisteix a determinar com era abans i perquè ara es així.
Ens podríem trobar davant d’una petita església preromànica rural construïda en una època en que se’n bastien milers. Possiblement ni tan sols va arribar a esser mai parròquia, però el cert, es que no s’ha trobat documentació ni restes arquitectòniques, que demostri que en aquell indret hi hagués mai una església preromànica.
(Es pot comparar amb el santuari de Massarrúbies; Terrassola, Lladurs, El Solsonès) 

Les maquetes que reflecteixen l’etapa preromànica que s’han presentat fins ara, tenen en comú que ens han arribat en ruïnes i s’ha pretès veure com eren en el moment de major plenitud; però totes havien evolucionat de la coberta de fusta a la volta de pedra i han acabat esfondrades. La maqueta que es presenta ara, ja neix romànica i amb volta de pedra, tot i així s’esfondra. 
Que tenia en comú amb les preromàniques perquè acabi igual?

Primera etapa:
En origen tindríem una esglesiola de murs suficients per aguantar una volta de pedra i una àbsida semi circular coberta amb volta de pedra i de ¼ d’esfera. Una porta amb arc de mig punt feta amb dovelles, centrada a la façana de ponent i possiblement un campanar de cadireta, però no l’atri.
Ens ha arribat (vist per l’interior) una segona porta que no es manifesta a l’exterior i que està fora de lloc; es una porta situada al costat Nord i a tocar el santuari, nomes tindria sentit si servis per accedir al fossar (cementiri, sagrera, etc.) 
Una de les principals característiques de les esglésies preromàniques amb coberta de fusta, es ubicar la porta al costat Sud, ho trobem en els grans exemplar com ara Sant Vicenç d’Obiols i en els petits models que hem descrit en anteriors lliuraments. No era cap problema. Una coberta de fusta, no pesa molt i el fet de perforar el mur amb una porta no creava problemes. Però, Que passa quan damunt d’una porta i situem una pesada volta de pedra romànica? Senzillament que cau tot.
Les voltes gòtiques descarreguen el seu pes per les arestes, sota la volta hi pot haver un gran finestral o una porta immensa i no passa res. Les voltes romàniques per dir-ho gràficament, cada centímetre de mur aguanta el seu centímetre de volta; per això si a sota no hi ha mur, la volta cau. 
 
Els plànols superiors ens mostren un exemple de volta romànica i de volta gòtica. A la romànica podem observar que:
  • el pes de la volta es distribueix de manera lineal damunt del mur, 
  • el pes tendeix a obrir els murs cap a fora i
  • finalment la volta s’aplana. 
En canvi la volta gòtica no te cap d’aquests problemes. Be, les columnes es poden torçar si no estan prou carregades de pes per la part superior, però això es una altra historia.

Porta i detall de les rajoles de l’atri, les marques les feien amb el dits quan el fang encara era tendre.
Les portes en edificis romànics les situaven normalment a la façana de ponent. Depenent del pressupost podien esser més o menys riques com ara: Agramunt, Sant Pau del Camp o Ripoll. No vol dir, que un edifici alt com ara "L’Estany" o Cardona puguin tenir portes laterals, però en aquest casos hi ha una gran distancia entre la volta i la porta, no nomes un parell de filades de carreus com tenia Viladelleva i possiblement totes les demes preromàniques que varen col·lapsar.

Segona etapa:

En un moment no prou ben determinat per la historia, la porta del fossar i el tram de mur adjacent, no poden aguantar el pes de la volta i s’esfondra tot. Refan l’edifici i consideren que la porta que duia al fossar es prescindible i la converteixen en una fornícula que els hi serveix per instal·lar-hi una petita capella. Substitueixen l’àbsida semicircular per una de rectangular, ennobleixen el santuari amb una graonada, substitueixen el campanar de cadireta per la torre que ens ha arribat i construeixen l’atri.
La façana Nord (foto esquerra) ens mostra la reconstrucció del mur a partir del col·lapse, si comparem l’extrem dret de la fotografia amb el costat Sud (foto dreta) apreciarem com l’únic adorno que tenia l’edifici (una fila de carreus quadrats en mig d’uns carreus allargassats) s’ha perdut.
El gran finestral de l’àbsida denota una època constructiva que ens demostra que els constructors ja havien vist finestrals gòtics, no es precisament romànic.

La maqueta ens permet veure diverses vistes tant de l’interior com de l’exterior, podem observar el mur Sud (àbsida a la dreta) i comparar-lo amb el mur Nord (àbsida a l’esquerra) per entendre l’abast del col·lapse del mur i la fornícula al costat de l’àbsida (antic pas a la sagrera). Podem veure la volta principal coberta de terra per facilitar l’aïllament tèrmic i protegir-la de la humitat o la construcció de l’atri amb les escales d’accés.

Maqueta de sant Ponç de Clariana

Sant Ponç de Clariana

1era. Fase.

El treball que presento m’ha recordat uns fets que em varen explicar ja fa uns anys. Hi hagué un historiador del Bages en el darrer terç del segle passat que reconeixia als seus amics que el varen ajudar a preparar la tesi doctoral, que escriure sobre els segles anteriors al IX-X, era molt fàcil, dons ningú el podia contradir al no existir documentació original; en canvi quan escrivia a partir del segle X, tenia d’anar més en compte per evitar d’esser contradit. Els seus escrits, que complaïen fantàsticament a Vic varen esser àmpliament divulgats i encara avui dia son tinguts en consideració. Malauradament son molts els qui han llegit i han cregut el que aquell historiador escrivia, però pocs saben que una bona part del que escrivia era fals o inventat. No es cap critica, al final la historia reflecteix el moment en que s’ha escrit i per a qui s’ha escrit. Per exemple, si llegim la vida de “El Cid Campeador” escrita a Espanya en els segles XVI-XVIII, el presenten com un cabdill invencible, gairebé un ser mitològic que es va dedicar a expulsar els musulmans d’Espanya. Si llegim la mateixa historia escrita en els mateixos segles però per musulmans, ens trobem amb un personatge pèrfid i cruel que es dedicava a matar nens perquè no es podessin reproduir i a violar tantes nenes i dones com trobava. Possiblement El Cid seria la suma del que expliquen aquí i del que expliquen allà. Veure moltes cares d’un mateix prisma ens fa veure el mon d’una altre manera. Es part de la feina de qui es dedica a la recuperació de la memòria històrica.
Aquesta estranya introducció es deguda a que realment no sempre pots oferir tota la veritat en un 100%, vols crear un treball que intenti reflectir aquest 100% però saps que hi haurà una bona dosi d’aportació personal degut, precisament a la manca de documentació o restes físiques que et puguin ajudar. Si s’explica correctament, la gent ho entén, el que no es pot fer, es no dir-ho.
Sant Ponç de Clariana es una església romànica que resta submergida al fons del pantà que li dona el nom. No hi ha fotos, plànols ni gaire historia que parli de l’església de Sant Ponç. En resta tant poc dempeus que per poder-la veure, el pantà hauria d’estar gairebé buit, a diferencia d’altres esglésies submergides que un dia o altre es pot veure el campanar. D’aquí que no hi hagin fotografies. Perquè he escollit precisament aquest edifici? La meva intenció era fer un treball amb edificis d’absis contraposats, l’origen, la finalitat, etc.
L’any 1987 en Xavier Sitjes, va escriure un treball sobre les quatres esglésies amb absis oposats que considerava hi havien a Catalunya (Santa Maria d’Arles, Sant Pere de Burgal, Sant Simeó de Centelles i Sant Ponç de Clariana) i explicava el perquè: “...El tipus d’església amb absis oposats... es d’origen nord-africà, del segle V i fou el resultat d’afegir a una basílica de tipus normal, o sigui, només amb un absis a llevant, un altre a ponent, aquest amb finalitat martirial o funerària. El tipus passà a la península ibèrica, però no arribà als Països Catalans...” A Catalunya la moda va venir de França i encara en època romànica. Però, realment va arribar a Catalunya, o si més no, a la Catalunya Central la moda dels absis oposats? (per saber-ne més)
Continuant amb la lectura d’en Sitjes: “...Aquesta església [fa referència a Sant Ponç de Clariana] com a una curiositat per tenir dos absis ja va cridar l’atenció de Cesar-August Torras, a principi de segle [es refereix al segle 20] després, fa pocs anys [any 1979, El romànic del Solsonès], va ser publicada per Vidal-Vilaseca, els quals, però, al meu entendre, donaren una errònia descripció del contraabsis, en no tenir-lo per tal, i un gràfic de la planta que no es correspon amb les restes visibles...[l’església] consta citada per primera vegada l’any 1068 en una concessió de franqueses als habitants de la Vall de Lord, pel comte d’Urgell Ermengol IV, però es refereix, evidentment a un temple anterior a l’actual, ja que aquest cal datar-lo del segle XII...”
L’article anava acompanyat amb una planta de l’església i una fotografia del contraabsis. Amb aquest dos únics elements vaig intentar fer tot el treball. Tot era massa fàcil, finalment li vaig demanar al Sr. Sitjes, amb qui ens uneix una gran amistat, si tenia alguna altra foto de l’església. El resultat va esser espectacular i em va fer canviar tot el que havia estat dibuixant i veure que possiblement no fos una església de dos absis. 
En paraules del Sr. Sitjes, tot el que presento es hipotètic, però no descartable.
El següent conjunt de plànols mostra l’església de Sant Ponç tal com podria esser en la primera fase: 
  • Absis a llevant amb finestra de simple esqueixada
  • Coberta de fusta i teulada a dues aigües.
  • Arc diafragmàtic al centre de la nau per poder utilitzar arbres més curts i facilitar les tasques de manteniment (la nau fa uns sis metres de llarg i seria difícil de trobar arbres tan llargs)
  • Parets d’uns 80/90 centímetres de gruix, suficients per a les dimensions del temple.
  • Arc de reducció per accedir al santuari amb una petita motllura a nivell d’impostes.
  • Porta d’accés al costa Sud. (possiblement sense timpà, només llinda)



La documentació aportada per el sr. Xavier Sitjes consta d’un plànol de planta i dues fotografies.
El plànol següent es extret de l’article que hem estat comentat, les fotografies que segueixen va permetre’m escanejar-les dels seus original per tal de poder-les publicar i fer el treball amb més coherència.
Planta de Sant Ponç tal com la va poder dibuixar. Podem interpretar perfectament tota la part de Llevant, Sud i Ponent:
  • l’arc de reducció per accedir al santuari (Llevant);
  • l’arc central (arc toral segons en Sitjes
  • el contraabsis amb dues fornícules i una finestra de simple esqueixada.
  • No hi ha arc de reducció per accedir a aquest absis de ponent (observem que la seva secció es lleugerament inferior al primer absis malgrat esser de major diàmetre)
La idea del primer temple surt precisament de l’estudi de la part posterior del edifici, on el darrer arc i l’arrencada del absis coincideixen en el punt on s’acabaria el primer temple, pensem a més, que la nau va tenir que esser engruixida per l’interior per tal d’aguantar el pes de la volta amb que volien cobrir el temple. Això va fer reduir l’espai interior i segurament va fer perdre la banqueta de pedra adossada al mur on acostumava a seure la gent gran. La construcció d’un contraabsis s’explica perquè es molt més econòmic i fàcil construir un mur cilíndric i un quart d’esfera que allargar la nau, tancar-la per ponent i cobrir-ho tot amb volta.
Representació de sant Ponç a la primera etapa.
L’arc central, que en la primera etapa del temple el considero arc diafragmàtic, s’explica per la llargada de les bigues i els arbres disponibles. Un arc toral es molt més propi del gòtic i es manifesta normalment a l’exterior en forma d’arcs boterells. El romànic per tal de donar una certa elasticitat a la volta i al mateix temps evitar que es deformi, acostuma utilitzar l’arc faixó, però no en un edifici que tingui una volta de sis metres de llarg.

2na. Fase.
El següent conjunt de plànols pretén mostrar l’edifici que es presenta en maqueta i que es correspon al moment de major plenitud del temple. El dibuix inferior dreta mostra la unió del segon absis amb la nau. Es pot veure que s’ha reduït lleugerament el diàmetre absidal per no fer-lo coincidir exactament amb l’amplada de la nau per entendre millor que parlem de la unió d’una obra nova amb una de preexistent.


La foto mostra el costat Sud, d’esquerra a dreta podem observar l’àbsida de Llevant, l’arc de reducció, la nau, l’arc diafragmàtic, la porta d’accés (tapiada), un altre tram de nau, l’arc que dona pas a l’àbsida de ponent i una porta oberta a la curvatura de l’àbsida que no s’ha tingut en consideració a la maqueta. Com a decoració tenim la cornisa o imposta de l’arc de reducció, una forma semblant però no coincident a la nau i de major escala en el darrer arc. Tot plegat fa pensar que la única decoració original es la primera, la de la nau i la del darrer arc corresponen al regruix de la segona etapa. També podem observar com el segon tram de nau i el tercer arc comparteixen carreus a les primeres filades, el que fa pensar que tot correspon a un mateix moment constructiu de la segona etapa.
Sant Ponç a l'etapa de major plenitud.
El següent conjunt de plànols ens mostra l’església de la segona fase en diverses seccions; el dibuix superior esquerra intenta reproduir l’angle visual de la fotografia per tal de poder seguir els elements que hi intervenen. Recordis que la porta s’ha mantingut en el seu lloc original.



Absis de ponent amb la fornícula i la finestra de simple esqueixada, observis el nivell d’aigua a la banda dreta, comparis amb el plànol superior per ubicar-la.


La maqueta mostra diverses vistes de l'exterior, l'interior o el lliurament de la part nova amb la vella, en aquest cas els "carreus" es representen d'una altre color i amb unes mides molt més homogènies; també hi podem veure l'arc diafragmàtic, la cornisa, el presbiteri amb una petita graonada per solemnitzar el lloc i la segona àbsida amb el detall de les dues fornícules protegides per uns porticons.


Sant Simeó de Centelles versus Sant Ponç de Clariana

Esglésies amb àbsides contraposades.
En aquest treball d’arquitectura comparada veurem les esglésies de Sant Ponç (Clariana, Solsonès) i de Sant Simeó de Centelles (Rajadell, Bages).
L’advocat i historiador Xavier Sitjes considerava que ambdues esglésies eren originalment, edificis amb àbsides contraposades, per be que a Catalunya, aquest estil constructiu no arribà a quallar a diferencia d’Espanya que s’hi troben diversos models provinents d’Africa a partir del segle V. Un estudi arqueològic en profunditat que es va efectuar fa uns quants anys, a l’església de Sant Simeó, ja va demostrar que el segon absis era més modern i no tenia res a veure amb la construcció original. Sant Ponç per el fet de restar submergida dins d’un pantà, no hi ha hagut la possibilitat de fer-hi mai cap estudi arqueològic que demostri si la segona àbsida correspon a la construcció original o també es va afegir en una segona etapa.
Església de Sant Simeó (primera fase)
D’aquesta església es coneixia la seva existència i la ubicació, però era un munt de pedra que feia impossible determinar forma o dimensions.
L’any 1985 els Amics del Romànic del Bages emprengueren la tasca de neteja i consolidació de murs. La posada en descobert del seu perímetre va propiciar que es podes efectuar un estudi arqueològic en profunditat que es dugué a terme en dues campanyes (anys 1988 i 1989). 
Sant Simeó surt esmentat com a parròquia en diversos llistats entre els anys 1025 i 1154, en llistats posteriors no hi surt esmentada però tampoc significa que perdés la categoria. Es en un document del 1306 que ens parla del ”oratori” (no parròquia) de Sant Simeó, adscrit a les famílies dels masos propers. 
La excavació arqueològica va demostrar l’existència de tres conjunts arquitectònics construïts uns a continuació dels altres: 
  • en primer lloc la nau, la porta al costat Sud i l’àbsida al costat de Ponent,
  • la segona etapa va consistir en la construcció d’una àbsida a Llevant i finalment, 
  • la tercera etapa, va consistir en la construcció d’un edifici adossat a la nau que es pot relacionar amb una donació feta a finals del segle XIII. (d’aquest edifici no es va fer cap estudi, nomes es va visualitzar aproximadament un metre de mur a tocar l’església).
També es varen exhumar i estudiar diversos esquelets, fragments ceràmics i utillatges de ferro que es relacionaven amb els segles estudiats.
Església de Sant Simeó a l’actualitat. (cantonada Sud-Est)
Església de Sant Simeó a l’actualitat. (cantonada Nord-Est)
Diverses vistes de l’església de Sant Simeó tal com podria esser a la primera fase.
Hi podem observar la porta al costat Sud i l’àbsida a Ponent, una nau perillosament oberta per Llevant i una clàssica coberta amb embigat i teules. L’altura de l’edifici es suposada ja que no hi ha cap tipus d’informació que ens en parli; en quant a la porta s’ha construït amb simple llinda perquè no crec que hi hagués pressupost per un model que incorpores timpà.
Església de Sant Ponç (primera fase)
Es una església romànica que resta submergida al fons del pantà a que li dona el nom. No hi ha fotos, plànols ni gaire historia que parli de l’església de Sant Ponç. En resta tant poc dempeus que per poder-la veure, el pantà hauria d’estar gairebé buit, a diferencia d’altres esglésies submergides que un dia o altre es pot veure el campanar. D’aquí que no hi hagin fotografies. 
L’any 1987 en Xavier Sitjes, va escriure un treball sobre les quatres esglésies amb àbsides contraposats que considerava que tenia Catalunya “...Aquesta església [fa referència a Sant Ponç de Clariana] com a una curiositat per tenir dos absis ja va cridar l’atenció de Cesar-August Torras, a principi de segle; [es refereix al segle 20] després, fa pocs anys, [any 1979, El romànic del Solsonès], va ser publicada per Vidal-Vilaseca, els quals, però, al meu entendre, donaren una errònia descripció del contraabsis, en no tenir-lo per tal, i un gràfic de la planta que no es correspon amb les restes visibles...[l’església] consta citada per primera vegada l’any 1068 en una concessió de franqueses als habitants de la Vall de Lord, pel comte d’Urgell Ermengol IV, però es refereix, evidentment a un temple anterior a l’actual, ja que aquest cal datar-lo del segle XII...”
L’article anava acompanyat d’una planta de l’església i una fotografia del contraabsis. 



Diverses vistes de l’església de Sant Ponç tal com podria esser a la primera fase.
El conjunt de plànols mostra l’església de Sant Ponç tal com podria esser en la primera fase:
  • Porta d’accés al costa Sud. (possiblement sense timpà, nomes llinda)
  • Absis a llevant amb finestra de simple esqueixada.
  • Arc diafragmàtic al centre de la nau per poder utilitzar arbres més curts i facilitar les tasques de manteniment (la nau fa uns sis metres de llarg i seria difícil de trobar arbres tan llargs)
  • Parets d’uns 80/90 centímetres de gruix, suficients per a les dimensions del temple.
Església de Sant Simeó (segona fase)
Hem llegit com Sant Simeó fou ampliada amb un nou absis al costat de Llevant on hi varen traslladar el santuari, per la gent de l’època era molt més fàcil construir una segona àbsida que allargar la nau i cobrir-la amb una volta. Allargar la nau, significava construir tres nous murs, un encofrat i després la volta i teulada, mentre que construir una àbsida era tan senzill per ells com construir una barraca de vinya que estaven farts de fer-ne i qualsevol veí de la parròquia s’hi podia veure amb cor. A més no podem oblidar la forma trapezoïdal de la nau que obligava a construir una volta molt complexa per la gent del país. Així que varen agafar l’amplada màxima de la nau i aquest fou el radi exterior de la nova àbsida.

Església de Sant Simeó de Centelles a la segona fase.
L’estudi arqueològic va demostrar que tot hi així l’edifici tingué una vida curta. El Mas Centelles, que dona nom a l’església, aviat va fer un nou edifici en un altre indret i va aprofitar tot el que varen poder de les restes d’aquesta esglesiola.

Església de Sant Ponç (segona fase)
Podem entendre la necessitat de reformar la nau, quan s’escau un moment històric de major nombre de feligresos a la parròquia. Normalment al voltant de la nau hi havia una banqueta de pedra on hi reposava la gent de major edat per tal de oir la missa, ho te Sant Simeó i també ho hem vist a Sant Miquel de Grevolosa. Reformar la nau, normalment consistia en cobrir la nau amb volta de pedra i fer-la més gran. El primer problema es que al engruixir els murs per tal que aguantessin la volta, desapareixia la banqueta de pedra i unes quantes places per els fidels, això comportava la necessitat afegida de tenir d’ampliar la nau per tal d’augmentar la capacitat de l’edifici.
Es versemblant que a Sant Ponç fessin exactament el mateix que hem vist que varen fer a Sant Simeó: no allargar la nau i cobrir-la amb volta, sinó construir una segona àbsida amb un radi exterior igual a l’amplada màxima de la nau.
La manca de documentació i d’estudi arqueològic de l’edifici, no permet demostrar en quin ordre es varen fer aquestes reformes a les dues esglésies. 
Es a dir quina fou la primera i quina ho va copiar.
Fotografia del contra-absis, foto cedida per Xavier Sitjes

Església de Sant Ponç de Clariana a la segona fase.
Conclusions
El següent conjunt de plànols, extrets de diversos treballs del Sr. Xavier Sitjes, ens permet comparar les plantes, ens meravella la similitud d’ambdues esglésies, dona la sensació que varen construir una de les dues esglésies (primera fase) i es varen afanyar a construir la segona. Sembla que varen anotar llargada i llum de la nau, radi de l’àbsida i possiblement les diferents altures, però quan varen arribar a Sant Simeó ja no recordaren a quin costat tenien de construir l’àbsida i la nau els hi va sortir com bonament pogueren i ni tant sols varen pensar a instal·lar un arc al mig de la nau per aguantar la coberta. O degut als problemes de Sant Simeó, Sant Ponç els hi va sortir millor.

Sant Ponç (plànol superior) Sant Simeó (plànol inferior)
Les parts idèntiques les trobem marcades en vermell i les diferencies en blau, podem observar que a Sant Simeó varen tenir d’augmentar el radi del costat de Llevant (costat dret) per acoblar-se millor a la forma trapezoïdal de la nau; al mateix temps varen ultrapassar el radi uns 20 centímetres per obtenir una mica més d’espai per el santuari, fins hi tot hi varen incorporar uns graons per accedir-hi i donar-li més majestuositat.